L’antigalla de l’'star-system’

Si creguéssim en un tarannà nacional diríem que als catalans ens agrada mirar, però no ser mirats, o, encara menys, ser vistos quan no convé. Ho evidencia l’escassesa de població catalana en revistes com ¡Hola!, on abunden personatges de cognoms amb guionet i seccions d’una divertidíssima obscenitat com la que obre la revista: la mestressa, generalment, mostra el casalot de dotze lavabos i apareix fotografiada en cinc estances sempre amb un vestit, llarg, diferent. Que ens agrada mirar ho demostra l’existència d’un periodisme popular del xafardeig. Les Mamaraz­zis, per exemple, tenen la requesta de Clapés, Giró, Ustrell... Que no ens agrada ser mirats s’adverteix en la discreció de la nostra burgesia.

El concepte d’star-system, de fet, és una antigalla. Ve de quan Hollywood estava organitzat en estudis que tenien en plantilla els seus actors i actrius i els resultava rendible invertir en la tafaneria al seu voltant perquè la popularitat augmentava l’atractiu dels films. Ara es refereix a les celebritats, no forçosament fabricades per grans sistemes. Edgar Morin, als anys setanta (Les Stars), veia les estrelles del cinema com uns mites quasi religiosos que funcionen com a models de cultura per al públic. L’estudiosa del cinema Tytti Soila té escrit que, a Europa, les qualitats de les estrelles es comparen amb allò que es considera qualitats nacionals. “Les estrelles les confirmen, encarnant de manera positiva o negativa més d’una suposada qualitat nacional, o bé les eviten, encarnant l’Altre d’un suposat estereotip nacional”. Precisament és en aquest aspecte que ha preocupat al nacionalisme la debilitat de l’star-system català.

Algunes sèries de TV3 —que han donat popularitat a actors i actrius, beneficiant teatre i cinema— han volgut reforçar conviccions sobre la identitat pròpia. Això explicaria les queixes que determinats sectors exposen quan en una sèrie es parla un català dolent o, pitjor, si hi ha bilingüisme als dià­legs. La televisió que ha donat més circularitat als famosets i famosetes que fabrica és Telecinco, que els reutilitza dins la graella de l’emissora.

Aquesta promoció del planter d’actors i actrius catalans segurament és envejada pels polítics, que acostumen a sentir-se menystinguts. I quan TV3 vol corregir aquesta suposada manca d’atenció, fa el ridícul. Vegeu la retransmissió de la gala dels Gaudí del 2016. Qui va protagonitzar les imatges de platea va ser Carles Puigdemont, que va ser enfocat més de tretze vegades quan no estava nominat a cap premi.

Ara, TV3, atenta a la demografia juvenil d’internet que ignora les emissions lineals, ha creat espais per recuperar aquesta audiència. És el cas d’Eva, el canal juvenil del 3Cat on es poden trobar influèncers popularíssims i creadores de pòdcasts. Per exemple, Spursito —youtuber andorrà que tributa a Espanya!—, que té un espai d’entrevistes on han anat el Mago Pop, Jordi Sánchez i molts esportistes (la literatura i l’assaig no tenen gaire predicament en el món de les celebritats). És interessant com Eva va néixer amb estratègies de diferenciació, fins i tot de camuflatge, en relació amb TV3. El llançament van preferir promocionar-lo en espais com TikTok i evitar la comunicació corporativa. I el nom va agradar perquè no recorda TV3. Segons els seus estudis de mercat, la gent volia continguts en català, però no creats per TV3. Volien una cosa percebuda com a nova.

El món de les celebritats segueix existint, esmicolat per tribus i sistemes de mides diferents, alguns circulant per canals desconeguts fa 30 anys, i amb models molt diversos... com la societat que les admira o rebenta.