‘La terra dura’, d’Anna Punsoda: Als soterranis sempre hi ha una porta tancada

La periodista i traductora Anna Punsoda (Concabella, 1985) debutava amb un llibre ple de sentències crues, gens autocomplaent, curt i en primera persona. Els llits dels altres (2018) va centrifugar molts elogis. Esquinçada pels abusos i per les neurosis del clan, anorèctica i anorgàsmica, Claustre, la protagonista, enfilava un viatge expiatori fins al niu de la serp, a l’origen d’un malestar crònic. A les entrevistes es va fer un tip de negar cap ombra d’autoficció. Passats dos anys publicava La luxúria, un assaig breu i escrit, de nou, amb el seu estil: idees clares, valentia prospectiva i frases netes que pocs s’atrevirien a estampar en una postal d’autoajuda.

Ara ens n’ha arribat un llibre recomanable pels quatre costats. La terra dura. Retorn al cor de Catalunya refina la línia que l’editorial Pòrtic va inaugurar amb les guies sentimentals d’autors com Joan-Daniel Bezsonoff, Joan-Elies Adell i Joan, i prou, Todó. I refinar vol dir agafar-ne la idea i carregar-se’n la plantilla. Assistim, doncs, no tant al plany del paradís perdut com al viatge de reconciliació amb el bressol geogràfic. Concabella, els Plans de Sió i la Segarra passen pel sedàs mental de la filla pròdiga, que s’hi ha comprat una mig ruïna per quedar-s’hi a viure. Emmainadada recent, casada amb un divorciat barceloní i elegantot, i prou intrús per als barems indígenes, restaurar plegats la casa és la metàfora perfecta de l’aterratge per etapes.

Punsoda ha escrit un llibre rodó, el diari de la readaptació a un in­dret que la va marcar per sempre. A mesura que es retroba, amb ella i els altres, reflexiona sobre el caràcter local i nacional, i enllaça pensaments sobre les pulsions sexuals, familiars, el patiment cultural, la història, el patrimoni i la política amb una solvència imbatible: seca, molt poc irònica, intel·ligent, sense el pebre de la morbositat. Una de les imatges més poderoses és la lluita entre el present turbocapitalista i els arcaismes del rodal, explicada amb una economia envejable. La depauperació i les argúcies del pagès autàrquic contra el monopoli subjugador del Grup Alimentari Guissona fan pensar en les vio­­lències d’El raïm de la ira.

La terra dura és un llibre massa curt. Tot just el lector se sent endut per la veu narrativa, tan escaient, s’acaba. Això és així perquè en cap obra de l’autora no hi ha faramalla. Un altre aspecte important, més panoràmic, és que els seus contemporanis ara publiquen cròniques de tall sentimental, exploracions del jo pròpies de quarantins o de trentins a les engires del quatre. Periodistes tots, i amb un biaix estètic diguem-ne burgès, Anna Pazos, Jordi Graupera i Laura Calçada tornen a Barcelona engalanats de fugides prèvies (el pas iniciàtic per Nova York ja passa de leitmotiv d’oli), tot fent un llarg repàs emotiu mentre els surt la primera pota de gall. Cal afegir-hi Júlia Bacardit, que no ha viatjat a l’estranger, ans pels braços d’homes estrangers. De moment, però, Punsoda és l’única que no se’n va anar del país i ara hi ha tornat per encarar-se als fantasmes de l’edat; l’única que no es despenja de cap pedigrí llampant, perquè la seva terra promesa és un erm sense neons. No és barcelonina, no és cosmopolita: va néixer a pagès i sap que el terròs més dur de llaurar es troba a l’ànima.

La terra dura 

Anna Punsoda 
Pòrtic
112 pàgines. 18,50 euros @7,99