El món d’en Pau

Després de néixer en Pau, vam haver d’anar alguns dies a controlar-li el pes a l’hospital de Granollers. Ens feien entrar en un quarto petit on hi havia una espècie de llibre obert, a la manera dels dietaris d’abans. Hi anotaven a mà els naixements. Fa gràcia que això encara es faci a mà. És com si el gest manuscrit connectés aquells nounats amb un temps passat i un de futur, cosa que no sabria fer la fitxa d’ordinador ni qualsevol escrivent d’intel·ligència artificial. A vista d’ocell, la llista la dominaven noms i cognoms d’arrel subsahariana. Alguns potser seran amics d’en Pau, sempre que els guetos no es fortifiquin. (Quan la seva mare va anar a l’institut, només va coincidir amb una noia de pares marroquins, la Samira, objecte de les befes d’uns quants ganàpies.)

En Pau i companyia van néixer la setmana que Credit Suisse es va esfondrar, com si qui belluga el putxinel·li de món els volgués ensenyar que ni la més impertèrrita banca suïssa se salva de la ruïna general i de l’Europa en reculada. A ells encara els han vetllat algunes professionals abnegades. La vocació versus els recursos migrats: infermeres-àngels de la guarda —aquell graó tan indispensable com menystingut— supleixen el que les retallades en la sanitat pública i el tsunami pandèmic han fet trontollar. Fins quan això s’aguantarà? Ara aquest hospital s’està ampliant i han renovat les urgències.

Què diu de la nostra cultura un hospital? El primer deu ser aquest esperit de resistència que a la planta de maternitat té un caire heroic. Quan a un hospital hi entres per parir la mirada canvia. Vaig observar detalls que que havia passat per alt. Tothom que transitava pels volts de l’hospital em va semblar lleig i malgirbat. És clar que ningú es vesteix d’etiqueta per anar-hi i la meva fila, amb poques hores de son, caminar en tentines, cabells esbullats i malles vellotes, no devia desentonar amb el que em sorprenia en els altres. Les malles em feien calor per culpa d’aquesta xardor cada cop més avançada que el formigó accentua —planteu arbres i no places dures! Per en Pau, aquests fenòmens extrems seran la normalitat. Com la volatilitat econòmica i els caps inclinats cap a una pantalla mínima i el rostre extasiat davant aquesta màquina escurabutxaques del temps propi. L’entorn d’hospital que descric indica alguna cosa de les circumstàncies extremament variades que hi concorren, del seu poder igualador i de com ho entoma un sistema públic rebregat per tots cantons. Quan en surts, te’n queda la gratitud pel tracte d’algunes infermeres. Els avis d’en Pau sempre havien parlat meravelles de les infermeres de l’hospital. Amb una, l’Enriqueta, que era monja i ara deu ser molt gran, van mantenir el contacte. Ara a la mare d’en Pau li sap greu no saber el nom de les que l’han atès.