Quedem a les 10, oi?

Mireu el títol d’aquesta columna. Conté una paraula màgica, una mena de commutador lingüístic capaç de transformar el caràcter d’una frase en un enunciat d’estil completament diferent. La trobeu? Sí! És la paraula més curta i humil de tot el títol: oi? Diuen que el dimoni s’amaga en els petits detalls. Podríem variar lleugerament la sentència afirmant que “sovint les paraules d’aspecte més anodí són un motor de transformació comunicativa”.

M’explico: observem què passa si ometem aquesta expressió en el títol. “Quedem a les 10″ és una instrucció, segons com una ordre, l’expressió de la voluntat d’algú que no té cap intenció de consensuar res. Aquestes quatre paraules no són una proposta ni un possible pla comú; són una expressió clara de jerarquia. Què podem respondre davant l’afirmació “Quedem a les 10″, tan taxativa? Certament, si la situació ho permet, venen ganes de dir, a la manera castrense, “Senyor, sí, senyor!”, o també “Mira, encant, queda amb ta mare”.

Afegim ara la paraula en qüestió: “Quedem a les 10, oi?”. Amb aquest breu afegitó interrogatiu, l’afirmació contundent es converteix en una frase oberta que cerca el consens amb el interlocutor, hi apel·la directament, el té en compte, demana la seva confirmació, el seu assentiment. La partícula oi? és una mena de lubricant conversacional de primera. Dulcifica moltes intervencions potencialment massa exhortatives.

Altres poques parauletes poden funcionar també com un apèndix interrogatiu, amb una funció similar: com no?, sí?, veritat? O la variació preferida de Tamara Falcó i cayetanos varis: “Ai, aquest vestit és superfemení i tal, sí o no?”.

Una variant molt estesa actualment i exasperantment freqüent en boca de molts és val(e)?, que tot sovint no se sap si busca la confirmació del destinatari, perquè, en qualsevol cas, no li deixa cap possibilitat de respondre: “Estava a casa, val? I no tenia gaires ganes d’estudiar, vale? I és clar, aleshores vaig trucar al Carles per veure si volia quedar, val?...”. No mateu la missatgera, sisplau. Que soc conscient que fer servir aquesta variant de l’expressió en català no fa feliços els col·legues de l’Institut d’Estudis Catalans, però és que jo em limito a constatar el que la gent fa servir…

Plantejo ara una endevinalla fàcil: atès que l’expressió oi? i similars tenen la capacitat de formatejar una possible instrucció en una proposta consensuada, qui penseu que la fa servir més sovint? Els homes o les dones? Bah, sí. Era fàcil. I els estudis confirmen la intuïció: les dones utilitzen aquestes postil·les interrogatives amb més freqüència que ells, i ho fan fins i tot quan tenen càrrecs directius o de coordinació de grups (és a dir, quan ostenten jerarquia en el si de l’organització). De fet, la cerca de consensos amb els interlocutors és una de les característiques que els estudis coincideixen a identificar com a pròpies de l’anomenat discurs femení o de rapport (relacional).

El contingut d’oi? no s’acaba aquí. Sovint, l’ús d’aquesta expressió apel·la a una dada o informació que algú ha dit o ha pensat prèviament. I aleshores afegim la fórmula oi? per comprovar i consensuar l’estat d’aquesta informació. Per exemple, si tornem al títol, en “Quedem a les 10, oi?”, la partícula oi? pot buscar consensuar si la informació a la qual acompanya és correcta (potser no vaig sentir bé l’hora), i si encara és certa (podria ser que la teva agenda hagi canviat, i ara l’hora ja no et convé), pot estar comprovant si una hipòtesi meva és encertada (imagino que quedem a les 10, com sempre, però és així?). Ja ho veieu: el petir mot oi? transforma una frase “tancada” i mig solipsista en un ping-pong conversatori que espera una resposta.

És clar, aquest caràcter dialògic de la nostra parauleta pot ser utilitzat de manera estratègica. Pensem en el cas que, tot parlant amb algú, vulguem fer una afirmació polèmica, descortesa o políticament incorrecta, i veurem com n’és d’útil per compartir la responsabilitat de la malifeta verbal: “En Màrius és un perfecte imbècil… oi?”. Quina diferència per constrast amb, per exemple, “En Marius és un perfecte imbècil, òbviament”!

Com a síntesi final, us proposo que reelaborem una altra frase feta: “En el pot petit (verbal), sovint hi ha la bona confitura”.

Es nota que no soc gaire alta, oi?