Fill de Putin

El quiropràctic rus es disposa a desnucar-me pel meu bé. Em diu que agafi aire, que em relaxi i em pregunta que a què em dedico. A escriure —li dic mentre exhalo. Llegeixo la decepció al seu rostre quan m’imposa al coll un catacrac! Mentre procedeix a desllorigar-me les lumbars, decideix també petar-me la moral: diu que hi ha massa, massa llibres, i m’explica que aquella setmana ja ha atès tres o quatre escriptors, suposo que amb la intenció d’expressar que som una plaga, però que a ell ja li va bé per al negoci. Som una bona plaga amb mals hàbits posturals.

Sortint de la consulta, ja sense les contractures que no em deixaven pensar amb claredat, he trobat una possible solució al problema que em plantejava el quiropràctic (diguem-li fill de Putin). És un fet que hi ha molts escriptors que publiquem i molts llibres al mercat. És evident que la roda gira molt de pressa i que es confon el consum literari amb l’estomacal. Que ja no cal cremar llibres com feien els bombers de Bradbury perquè es cremen tots sols, cendres de lleixa, mesos després d’haver-se publicat. Els llibreters estan sobrepassats (però feliços), els lectors saturats (però feliços), els escriptors descoratjats (però res). La solució no és publicar menys ni de més qualitat, com apunten alguns. De què viurien, les editorials? Què seria d’eixe món sense la majoria d’autors mediàtics? No. Els necessitem a tots. Tampoc caldria passar cap mena d’examen amb criteris horacians a qui se li acudeixi publicar un llibre, com pensen uns altres. La democratització de l’escriptura és un fet, i si hi ha tants llibres elevats a públic, la solució és senzilla. Si no hi ha espai és que l’hem de crear. Per tant, cal excavar túnels a les llibreries per maximitzar l’exposició a la potència que el mercat exigeix. Ciutats senceres foradades per quilòmetres i quilòmetres de galeries subterrànies plenes fins al capdamunt dels llibres que es publiquen. Hi hauria rètols indicadors i mapes, parades de metro on els lectors s’orientarien segons les seves preferències. Quin és l’últim llibre que ha llegit que li ha agradat? Aquest? Doncs dirigeixi’s a la secció tal d’autors que fan el mateix, però canvien un xic l’argument. Per sortir d’allà baix un cop feta la tria, els lectors pujarien a un dels milers d’ascensors cap a la superfície, directes a la línia de caixa.

Evidentment, també proposaria l’assignatura de l’speedreading a tots els centres educatius del país. Llegir es convertiria en un acte esportiu adherit al sentit d’altres pràctiques saludables i, així, acabaríem l’any amb un simple còm­put de lectures (altres coses no, però avui dia tothom pot sumar). Amb els resultats a la mà, els més complets dels homes seran aquells que hagin llegit més llibres, bons o dolents, és igual, però que confirmin els seus gustos. Llibres que els hauran fet sentir que el món és un lloc abastable, ja no gràcies al criteri sinó a l’eficiència amb què absorbeixin la seva multiplicitat.