Victòria

Ahir a la nit es va emetre per TV-3 Bravo, Victòria!, un documental de Maria Gorgues sobre la soprano Victòria dels Àngels que també s'ha pogut veure els darrers dies als Cinemes Girona. És un reportatge llarg, de gairebé una hora de durada, i de producció complexa, ja que l'equip va viatjar als Estats Units, on es va desenvolupar la part més important de la carrera de la cantant, per tenir-hi una sèrie d'entrevistes amb gent que la va tractar de prop, molt especialment amb Christine Berl, filla del pianista americà que l'acompanyava en les llargues gires pel país. De fet, els Berl van ser —ho diu la mateixa Victòria— la seva segona família, quan la primera quedava tan lluny a l'altra banda de l'Atlàntic. El retrat que se n'obté és d'una gran proximitat.

Però hi ha un element del reportatge que resulta particularment entranyable, i és l'ús abundant que fa d'imatges filmades per la mateixa soprano, conservades a la fundació que en porta el nom i que ara s'han pogut veure per primera vegada. Són escenes captades des de la finestreta d'un avió, a peu de carrer durant la desfilada del dia d'Acció de Gràcies o al Central Park, amb els patinadors sobre gel de fons. Imatges que, ingènuament, revelen una tendresa profunda: són les que la mare i l'esposa volia compartir amb la família de retorn a Barcelona.

La de Victòria dels Àngels no va ser una biografia feliç. Les tournées americanes de l'època podien durar tranquil·lament tres mesos i la distància dels seus se li feia terriblement feixuga. Hi ha un moment en què la càmera ofereix una passada ràpida per la seva agenda i et fas càrrec del ritme d'actuacions que l'artista portava. Els fills —el petit amb síndrome de Down— i la separació del marit, que a més li feia de mànager, a finals dels 70 afegeixen dramatisme a la trajectòria vital d'una intèrpret que no es va sentir mai heroïna d'òpera, sinó que sempre es va identificar amb els personatges més humils. "Recordeu que no he deixat mai de ser Mimí", van ser les seves darreres paraules al llit de mort