Una visita a Guinea

Tal com vostés deuen haver llegir a la premsa, fa pocs dies els senyors Moratinos i Fraga han fet una visita solemne a la Guinea Equatorial, amb molts discursos, condecoracions i abraçades amb el senyor Obiang, nebot de Nguema. Cosa de recuperar l'antiga presència espanyola (no sé si també la dels missioners catalans, la dels compradors de fusta valencians, i la d'algun empresari també valencià que no fa molts anys hi va deixar records ben tèrbols), esvaïda ja des dels primers anys de la independència, esvaïment del qual sóc testimoni. Això va ser quan Franco ja estava morint-se, pocs dies després dels últims afusellaments del dictador, que vaig fer un viatge més o menys oficial a l'antiga colònia espanyola, per formar part d'un tribunal d'exàmens. Van ser uns dies inoblidables, i una lliçó impagable sobre les fantasies que els europeus ens fem de l'Àfrica postcolonial. Recorde vivament les reunions obligades dels alumnes al pati, on tots alhora cridaven " El colonialismo, abajo. El imperialismo, abajo. El socialismo, arriba. Y todo con Macias. Y nada sin Macias ": Francisco Macias Nguema Nyege Ndong empleat de la colònia convertit en cap d'estat no sé molt bé per quines maniobres del govern espanyol, i ràpidament esdevingut dictador omnipotent i feroç. Havien expulsat gairebé tots els europeus, els camps de cafè i de cacau se'ls havien repartit els nous dirigents i estaven per tant perduts i abandonats. A banda i banda dels carrers i carreteres hi havia cotxes avariats o destrossats, i maquinària d'obres igualment destrossada. Voluntaris (?) cubans practicaven una invisible cooperació fraternal, pilots russos mantenien l'avió del president, metges xinesos s'ocupaven d'un hospital on no hi havia ni llençols ni menjar i parlaven xinès a les mares que hi portaven criatures malaltes. I un dia que érem a l'Institut de Malabo corregint exàmens (l'institut es trobava molt a prop del palau presidencial, abans residència del governador), jo vaig sentir un soroll de vehicles, soroll insòlit perquè gairebé no quedava cap cotxe, vaig anar cap a la finestra a veure què era, i un xicot guineà, mestre que ens ajudava, va fer un salt i em va llançar a terra. Davant del meu espant, em va explicar que era el president que passava, que portava davant i darrere un jeep obert, amb soldats apuntant amb metralleta cap un costat i un altre, i disparaven sense avisar contra qualsevol cosa que es moguera. Era un règim feliç, enemic de l'imperialisme, popular, socialista. Ara la Guinea Equatorial, tal com vostés segurament ja saben, té una important producció de petroli, i uns ingressos per càpita espectaculars, més alts que els de molts països europeus. El nebot del dictador postcolonial, Teodoro de nom, hereu digníssim de l'oncle, també és aclamat als patis escolars, amb eslògans no tan diferents dels que jo vaig escoltar fa més de trenta anys, i rep visites cordials i paraules amables.