Pavese

El dia 9 de setembre va fer cent anys del naixement de Cesare Pavese, un dels autors que va marcar poderosament la joventut de la meva generació. Poeta, autor d'una poesia personal, fins i tot pel que fa a la mètrica -escrivia en un ritme anapèstic marcat-. Poesia narrativa, en la qual va esbossar, en petits formats, els temes de les seves novel·les. Aquesta poesia va ser el primer que va publicar, amb el títol de Lavorare stanca . Sí, treballar cansa. I ell, en la seva curta vida, va treballar molt. Lector i assessor de la mítica editorial torinesa Einaudi, traductor -va ser autor d'una esplèndida versió de Moby Dick-, novel·lista i assagista, es va prendre l'escriptura com un ofici, i també la vida: el seu dietari porta per títol justament Il mestiere de vivere.

Fa anys vaig visitar el seu poblet natal, Santo Stefano Belbo, a les Langhe, prop de Torí, aquella ciutat freda sota les muntanyes, com va escriure ell mateix. És un poblet de pagès on la gent es dedica al conreu de la vinya. Recordo una plaça esventrada amb una església voluminosa dels anys vint, d'un classicisme feixistitzant, com sortida d'una pintura de Mario Sironi. I també recordo, en aquella plaça, un bar una mica tronat que es deia La luna e i falò, títol d'una novel·la d'aquell noi del poble que s'havia fet famós. I, és clar, també recordo la seva casa natal, una caseta de no res, de dues plantes, amb un jardinet minço al davant, amb uns cedres novençans que ombrejaven un bust del poeta. I si dic del poeta és perquè ell es tenia bàsicament per poeta. Així, va escriure al seu dietari: La mia parte pubblica l'ho fatta - ciò che potevo. Ho lavorato, ho dato poesia agli uomini, ho condiviso le pene di molti. Ara, aquesta frase està gravada en una làpida a la seva casa buida -hi ha un museu al pis de dalt i una enoteca als baixos-. Recordo que era un poble també buit, silenciós, immòbil. I enllà, els turons, els immortals turons de les seves novel·les i els seus poemes.

Qui es recorda ara, aquí, de Cesare Pavese? Qui es recorda dels seus llibres? Potser és que la seva va ser una personalitat equivocada, vull dir que el món no va anar cap on el portaven les seves dèries. "Àrdua transformació d'un mateix en jo dantesc, simbòlic, quan els propis problemes radiquen en una experiència tan individual com és la de la ciutat-campanya i totes les transfiguracions arriben només a símbols psicològicament individuals. (La vinya, el cel darrere, els arbres fruiters, les canyes, els pallers, s'alcen com a màxim fins a un absolut d'utilitat laboriosa. Prova que estàs perdut ho és el fet que busques desfogar-te en la potència màxima d'aquestes figuracions o en la riquesa -carxofenca- dels seus estrats sobreposats. Si ningú més té aquestes figuracions, vas servit.)" Sí, anava servit, i això, l'adonar-se d'això, potser més que els seus desastres amorosos i la seva solitud, va ser el que el va empènyer a la sobredosi de somnífers, en aquell hotel de la plaça Carlo Felice, de Torí.