Correcció

Si el malaguanyat Oscar Wilde hagués cobrat drets d'autor per les seves frases més cèlebres, n'hi ha una que l'hauria permès escapar de qualsevol cataclisme econòmic: que parlin de mi, ni que sigui malament. Quan es tracta de fer soroll, crear expectativa i donar-se a conèixer abans de les presentacions oficials, Internet s'ha convertit en un gran aliat. Les estratègies es defineixen amb paraulotes cada cop més conegudes com ara màrqueting viral o teaser, i entre les mostres més properes i recents es troba la campanya de la divisió interactiva de la corporació catalana de ràdio i televisió per a la promoció d'Herois quotidians, el nou espai d'humor, amb format de fals documental, que va permetre estrenar-lo a la xarxa abans del seu debut a TV-3 dilluns a la nit, just després d'aquell veterà del reportatge, aquest sí verídic, que és l'Entre línies.

L'estratègia publicitària al voltant de l'espai ha volgut que la misteriosa Associació de Ciutadans i Telespectadors Indignats de Catalunya (ACTIC) posés en marxa un web per exigir que el programa no s'emetés. Una excel·lent manera d'anar fent bullir l'olla abans de l'estrena televisiva: la pàgina ofereix un accés directe a alguns dels vídeos que el componen (en realitat, readreça al web oficial), i acull un for d'opinions, algunes elogioses i d'altres crítiques amb la qualitat dels continguts. Tant se val. Abans de la primera emissió ja se n'estava parlant, ni que fos malament. Herois quotidians convida els espectadors a practicar un exercici amb molts adeptes com és mirar-se el melic. Però a fer-ho amb ulls d'autocrítica, amb una acidesa i una irreverència ben esmolades. Aquesta mala bava és la major gràcia de l'espai, dirigit per Juan Carlos Ortega, Àlex Torio i Empar Moliner, que hi exerceix també de presentadora i guionista. Qui busca l'acudit fàcil es pot veure decebut, perquè aquí abunda la subtilesa i l'apreci pel surrealisme. No és que es menyspreï el traç gruixut, però pel que hem vist fins ara aquest ve ben embolcallat de bones maneres.

Molt ficada en el paper de conductora prototípica d'un espai de reportatges convencional, Moliner posa també la veu en off sobre els diferents vídeos. Cada un gira al voltant d'un tema, i se li treu punta amb la màxima seriositat, no només en la locució sinó en la interpretació (en general molt ben aconseguida) dels personatges que hi surten. El dia de l'estrena, va obrir el foc una família que, després de mig segle regentant un bar gallec a l'Eixample, ha decidit reconvertir-lo per atendre un públic gai, que s'adiu molt més amb la zona on el local s'ubica. Avui, quan les susceptibilitats són tan a flor de pell que els mitjans corren el risc de moure una pedra i rebre una denúncia de les formigues que hi viuen a sota, s'agraeix aquesta manca de complexos a l'hora de fer caricatures, això sí, sense traspassar la ratlla fina del respecte. Un cop acceptat el codi, ningú s'hauria d'estranyar de la reivindicació dels cantautors de dretes que protagonitzava el segon dels falsos reportatges emesos. Colegio religioso i Soy de derechas són alguns dels temes del tronat i divertit repertori que el protagonista va oferir als telespectadors. Una secció de consells per a un bon ús del llenguatge, amb recomanacions com ara substituir el terme "braç de gitano" pel de "braç d'ètnia gitana", completava la primera entrega. Si se li ha de buscar algun però, segurament el programa fluiria millor amb vídeos més curts, que li permetrien guanyar ritme. Benvingut, en tot cas, aquest espai que ve a confirmar que en l'humor propi TV-3 ha trobat un bon camí per fugir del papanatisme d'un excés de zel en la correcció política.