La Gemäldegalerie

Tenia ganes de veure la nova galeria de pintura de Berlín, després de la reunificació inaugurada el 1998. Parlo de reunificació perquè els fons de l'antiga pinacoteca de la capital alemanya, després de la Segona Guerra Mundial, van quedar repartits entre els dos Berlín. Una part es podia veure al Bode Museum, a l'Illa dels Museus, al Berlín de l'Est, i l'altra estava exposada al Dahlem Museum, al Berlín occidental. No cal dir que durant la darrera guerra la col·lecció va ser evacuada i s'hi van produir algunes pèrdues. Va ser el rei Frederic Guillem III qui, el 1815, va comprar 157 pintures de la col·lecció Giustiniani, adquisició que contenia unes quantes obres mestres del seicento italià, entre les quals un esplèndid caravaggio. Després, el 1821, va comprar la col·lecció Solly, també amb molta pintura italiana i escultura clàssica. Afegint-hi algunes adquisicions puntuals i obres de les col·leccions reials, es va inaugurar, el 1830, la pinacoteca, instal·lada en el Museu projectat per Schinkel a l'Illa dels Museus. Constava de 1.198 pintures, disposades amb criteris romàntics: primer l'emoció, després la instrucció. Les obres volien donar una panoràmica de la història de l'art, des dels primitius italians fins al romanticisme. Amb la constitució de l'Imperi alemany, el 1871, la capitalitat berlinesa va potenciar la col·lecció i el director de la Galeria, Wilhelm von Bode, va disposar d'abundosos fons per a l'adquisició d'obres que omplissin les llacunes que una col·lecció imperial no es podia permetre. Els rubens i els rembrandt es van adquirir en aquest moment. Com que la col·lecció creixia tant, es va construir un nou edifici, al nord de l'Illa dels Museus, el llavors anomenat Kaiser Friedrich Museum, inaugurat el 1904 i ampliat encara el 1930. En aquells moments, la pinacoteca berlinesa es trobava en el seu moment més feliç. Però les coses que els humans construeixen amb tant de temps i esforç d'intel·ligència i de mitjans, els mateixos humans són capaços de destruir-ho d'una revolada. I quan els moviments de la irracionalitat s'apaivaguen, apa, som-hi altra vegada i que sant Tornem-hi ens ajudi.

"El nou edifici és decebedor perquè és antiquat, frígid, desangelat, sembla sorgit del fred"

Tenia males notícies del nou edifici construït per Heinz Hilmer i Christoph Sattler a l'anomenat Kulturforum berlinès, davant del gran envelat de lamé d'or de la Filharmònica, l'eficaç construcció de Hans Scharoun, i darrere l'exemplar Neue Galerie de Mies van der Rohe. La veritat és que el nou edifici resulta decebedor i no pas perquè estigui tan a prop de dues obres mestres, tot i que pertanyents a estètiques radicalment distintes. No, és decebedor perquè es tracta d'un edifici antiquat, frígid, desangelat, que sembla sorgit del fred com aquell famós espia de la novel·la de Le Carré. Un exterior anodí, amb certes pretensions clàssiques, i un hall immens, desolat, blanc, buit. Les sales del museu, també volgudament clàssiques, entapissades de colors diferents, amb un mobiliari de fusta envernissada, matusserament inspirat en l'estil Biedermeier, s'organitzen tot al voltant d'una sala central de tres naus, immensa, buida, amb llum zenital, que només conté un banc que l'envolta i, al mig, una irrellevant escultura de Walter de Maria. No sé per què serveix una sala tan gran, que em fa pensar una mica en la sala Oval del nostre museu nacional de Montjuïc.

La veritat és que, si t'agrada la pintura, com és el meu cas, totes aquestes desgràcies s'obliden aviat, però un no pot estar-se de pensar com és que, en una ciutat en què s'ha cridat a construir-hi tants arquitectes, no s'hagi encarregat aquest edifici a un expert en museus, tants com n'hi ha en tot el món mundial. Velles factures de l'Alemanya comunista? Ves a saber.

Algú dirà que només parlo de la història de la col·lecció i de l'edifici. Que no parlo de les obres que conté. És veritat. Però la pintura s'ha de veure, i si no hi valen fotografies, menys hi valen descripcions i comentaris. A la Gemäldegalerie hi ha tantes meravelles que una visita justifica un viatge a Berlín. Només per veure els giotto, pollaiuolo, masaccio, mantegna, bellini, brueghel, vermeer, rembrant, etcètera, val la pena anar a Berlín. S'hi poden veure tranquil·lament, sense cues, sense multituds, sense haver de comprar les entrades amb antelació. Com abans.