"La carn vol carn, no s'i pot contradir"

Sonets del portuguès

Elisabeth Barrett Browning.

Traducció de Dolors Udina

Cafè Central / Eumo

Vic, 2006. 102 pàgines

Acostumats com estem que els poemes d'amor no només siguin d'homes sobre dones, sinó d'homes que es queixen de les infidelitats i les perfídies de les dones, com en la poesia satírica romana, o que les glorifiquen per tractar d'immortalitzar-se, com ara els italians Dante i Petrarca, o que les pinten apetitoses com a objecte de desig o bé hi parlen professorals i elegíacs com a lúbrics d'ànimes, en una entendridora sublimació de la impotència o de la desfeta -com ara el savi Gabriel Ferrater-, acostumats i seduïts per la convenció del costum, els 44 sonets d'escola italiana però amb diversos precedents en la pròpia llengua que la poetessa anglesa, romàntica i victoriana Elisabeth Barrett va dedicar al també poeta Robert Browning ofereixen com a mínim un canvi del perspectiva.

Descomptats els il·lustres precedents de Safo i de Louise Labé, entre altres -i amb el permís de les cavalcades místiques de Santa Teresa i de la incomparable Emily Dickinson, que era capaç d'endolcir-se i enlairar-se amb el vol d'un abellot-, els sonets d'Elisabeth Barrett dedicats a qui seria el seu marit han fet fama com els més intensos de la seva dilatada producció, en part per les circumstàncies llegendàries en què van ser escrits i han estat recordats, en part per les confessions tumultuoses d'afectes familiars que s'hi amaguen i per l'apassionada conversió amorosa que s'hi descriu. L'anècdota no és per sabuda menys sucosa: la filla gran d'un vidu rigorós que retallava les llibertats dels fills, la conca malaltissa aclaparada per les sobrecàrregues de la mort de la mare i d'un germà adorat, s'enamora a la quarantena fins a fugir de casa i deixar enrere un passat de penes i prostracions; tres anys després, instal·lada a Itàlia i ja amb un fill, el seu estimat rep la notícia de la mort de la mamà, i ella -que tenia sis anys més que ell i n'era una precursora, de la gamma del amors dits d'Edip i d'Electra: vegi's el sonet que fa cinc d'aquests anomenats "del portuguès"-, per ajudar-lo a superar el tràngol d'emmarat, li regala els sonets privats qui li havia escrit a l'inici de l'idil·li.

El contingut dels sonets, als quals ella volia anomenar "del bosni" per una de les seves ocurrències, si bé va acceptar el suggeriment de Robert, ateses les estretors morals de l'època, de fer veure que eren traduïts del portuguès, correspon fil per randa a la superació del passat d'Elisabeth i a l'acceptació apassionada de l'amor. La llengua emprada i les sonoritats volgudes fan que la cosa sigui encara una mica més untuosa, pròpia de la matèria amb què estan fets aquests disbarats sublims, ridículs des de fora i sentits entranya endins, però Dolors Udina ha tingut la feliç idea de triar el decasíl·lab en comptes del possible alexandrí -Marià Manent els va combinar, en les tres peces que va traduir-, renunciar a les rimes i reduir una mica l'elevació del to. Les malenconies, les reticències, els desbordaments i les imprecacions hi són inevitables, sobretot perquè la sèrie és pura biografia i la Barrett no només tenia el vici de les lletres, sinó que de jove curava amb èter i opi les misterioses malalties que patia, els insomnis i les fantasmagories que alimentava reclosa a la cambra pròpia. Si a això s'hi afegeix que els versos tenien un únic destinatari i que en principi havien de ser un diàleg d'intimitat a intimitat que no havia d'esdevenir públic, no costa gaire d'entendre que la poetessa hi despulli l'ànima sense recances, de bursada i a desdir. I el llibre no només és apte per a la tafaneria sense esdevenir groller, sinó que no costa trobar-hi algun sonet d'antologia, la qual cosa, atesa l'escassetat de versos memorables, no és petita virtut.