Un episodi secundari

Un cor grec

Susanna Rafart

Angle editorial

Barcelona, 2006. 285 pàgines

El pretext que segueix Susanna Rafart per escriure Un cor grec es troba en un viatge culturalment llegendari de les lletres catalanes: l'any 1933 es va organitzar un creuer pel Mediterrani per a estudiants universitaris, entre els quals hi havia Salvador Espriu, Bartomeu Rosselló-Pòrcel i Guillem Díaz-Plaja, que va escriure uns records de la travessia publicats amb el títol de Cartes de navegar. L'itinerari tenia un elevat component pedagògic, va durar 45 dies, i va ser com una mena d'aula d'Humanitats a bord d'un vaixell: el viatge va generar una intensa quantitat de literatura -conferències, dietaris i fins i tot un documental-, però al darrere hi havia una voluntat intel·lectual no gaire allunyada dels principis que regien les emocions i les activitats que s'havien covat i es respiraven a Madrid al voltant de les propostes pedagògiques instaurades anys enrere per Giner de los Ríos i després per la Residencia de Estudiantes. Era, al cap i a la fi, una prova material que alguna cosa digna d'esment creixia i es desenvolupava amb força en el territori de la civilització cultural, que alguns aspectes històrics permetien caure en la zona de l'optimisme: encara no s'era conscient que, a pesar dels instants feliços, tot acaba sempre de mala manera, encara no es podia entreveure que les bestieses radicals de la política podien malmetre el talent i la vocació dels intel·lectuals. Susanna Rafart agafa com a pretext aquest viatge fins a Grècia i el reviu particularment i el reelabora amb la intenció de complir un objectiu que cal contemplar amb agraïment i aplaudiments: es tracta de lligar uns fets del passat amb la realitat del present, es tracta, en definitiva, d'esforçar-se per no perdre ni la memòria ni el contacte físic amb uns elements del passat. Es tracta, també, d'enriquir els avatars del present amb l'ajuda insubstituïble de les aventures del passat: potser cal començar a aprofitar-se'n i, contra la ignorància, fer renéixer els mites i les llegendes del passat cultural.

Susanna Rafart divideix Un cor grec en dues parts: la primera, "Sèquia", és l'espai de la teòrica poètica, el lloc on apareixen els autors i els artistes lligats al mite grec, els autors clàssics vinculats a uns territoris determinats: és l'experiència llegida, la vida vista com un cúmul de peripècies estètiques. La segona part, en canvi, "Un cor grec", és la vida en directe en els llocs materials de les ciutats de Grècia, el recorregut concret, moltes dècades després, que realitza l'autora pels camins i els llocs que van conèixer els estudiants universitaris l'any 1933. Com si constituïssin un tren d'ombres, els protagonistes vertaders del creuer van apareixent amb espontaneïtat arreu del text, però el que es va imposant de mica en mica és la veu narradora de Susanna Rafart, la seva passió per qualsevol manifestació cultural, la seva fascinació per tot el que s'acosti al poder estètic de l'art. Un cor grec no és un dietari, però no és tampoc un llibre convencional de viatges: és un tipus de llibre que es pot relacionar amb el Dillatari de Ponç Pons -sense que enlloc hi figuri l'espectacular comicitat que irradiava- o amb qualsevol dels quaderns amb què Alex Susanna té el bon gust d'obsequiar els lectors -tot i que enlloc es tingui la sensació que la prosa derrapi amb tanta alegria-. Un cor grec és un llibre on, més enllà de la seducció pel pretext que irradia l'escriptura, el que es busca és comunicar al lector la felicitat que sent l'autora quan llegeix o quan entra en relació amb qualsevol matèria tocada d'un esperit estètic. Susanna Rafart sap triar bones cites dels autors que llegeix, té una sensatesa positiva en el moment de lligar les frases, però el que acaba cansant una mica el lector és l'exhibició d'una sensibilitat exageradament impostada a l'hora de descriure els paisatges, a l'hora d'elogiar les virtuts de la gràcia intel·lectual, o a l'hora de recordar melancòlicament la desaparició dels costums del passat enfront de les vileses del present. És com si s'escoltés un so postís.

Un cor grec és un experiment que interessa pel que té de recuperació d'un moment històric mig oblidat, per l'afany d'intentar immortalitzar un episodi secundari de la cultura d'una època passada, però el que s'acaba imposant és un aire trist de pesadesa, un dring monòton de carrincloneria, una atmosfera de fatiga que l'autora no aconsegueix esquivar ni feinejant correctament amb una prosa llegidora: són les conseqüències de voler creure que tot es redueix a l'experiència estètica, com si la buidor es pogués omplir amb la càrrega del llistat d'autors i obres memorables de veritat. Al capdavall, potser hauria calgut més una reedició ben feta de les Cartes de navegar de Guillem Diaz-Plaja.