El poeta, de prop

El 33 va retre la nit de divendres passat un singular homenatge en vida a l'escriptor Josep Palau i Fabre en format documental. L'autonòmica va decidir programar justament Vides de Palau i Fabre, d'Olga Palet i Pere Secorún, el mateix dia que el poeta feia 89 anys. La peça, de gairebé una hora de durada, enfoca l'intel·lectual en diferents moments dels darrers cinc anys. El rodatge va començar poc després que li fos concedit el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. L'autor és filmat, la majoria de vegades, en àmbits íntims i actituds relaxades i desinhibides -com quan la càmera el capta fent gimnàstica amb pantalonets curts i sense samarreta a la porxada de la casa que té prop del mar a Grifeu, a l'Alt Empordà-, la qual cosa només l'amistat amb la coautora del documental, l'Olga Palet, filla del pintor Joan Palet, amic i col·laborador de Palau i Fabre -és l'artífex del dibuix de la portada de la primera edició de Poemes de l'Alquimista-, ha fet possible.

No es tracta d'un demèrit pel documental sinó més aviat al contrari. Difícilment Palau i Fabre hauria deixat entrar un reporter desconegut en parcel·les tan privades. Per tant, tot això que hi guanya el teleespectador. No sempre es pot tenir una visió tan propera i franca d'una important personalitat de la cultura catalana del segle XX. És tot un plaer contemplar, per exemple, l'autor escrivint un poema amb la seva extemporània underwood , enmig del "controlat i peculiar desordre" -com descriu la veu en off del documental- del seu pis del carrer de Bruc, o a Grifeu, aquest indret que tant estima, veure'l baixar a la platja calçat amb espardenyes d'espart i carregant una moderna tovallola d'estora plegable amb co ixí incorporat, component una imatge impagable. Entranyable de debò.

Que Palau i Fabre no considera aquelles persones que el segueixen filmant-lo per tot arreu uns estranys es percep clarament a la pel·lícula, però, a més, ell tampoc no ho amaga. En arribar a París, posem per cas, telefona la Maya Picasso, filla de l'artista amb qui manté una bonica relació des dels anys d'exili francès, quan va començar a freqüentar el seu pare -de qui és el més gran estudiós-, per anunciar-li que l'endemà l'anirà a visitar acompanyat d'uns "amics".

La proximitat a l'escriptor, doncs, és una de les principals virtuts del documental -a part de la mateixa decisió de fer-lo-, construït narrativament com una mena de road movie. El protagonista viatja als seus paisatges i espais predilectes: L'Eixample, Grifeu, París i Caldetes, on s'ha establert la Fundació Palau i Fabre. I, a través d'ells, evoca el passat, reconstruint la seva vida o, més ben dit, "vides", com titulen els autors del film, remarcant les diverses etapes viscudes per aquest heterodox personatge: fill d'artista, sord des de molt jove, escriptor sòlid i vocacional, amant de la cultura -"si no he estat un assassí, un demagog o un incendiari ha anat d'un pèl; és perquè sóc poeta, dramatug i assagista", diu en un moment del seu monòleg davant la càmera-, amic de Picasso i el més sorprenent de tot, ignorat pels seus coetanis durant gairebé tota la vida.

La peça no obvia el to hagiogràfic d'aquesta classe de treballs, i opta per donar veu només a Palau i Fabre. No parlen ni experts ni companys de vida. Una decisió que els autors justifiquen perquè, diuen, volien mostrar la persona a través de la seva quotidianitat. Objectiu aconseguit.