Oli

Just al bell mig de la fira Alimentaria, quan els gurus de la cuina s'esforçaven per ser més coloristes que Agatha Ruiz de la Prada i els empresaris donaven a conèixer la liofilització de l'ou batut com una fita per la humanitat, el ministeri d'Indústria, Turisme i Comerç ha revelat una informació preocupant. Durant l'últim any, el preu de l'oli d'oliva s'ha encarit un 37,2 per cent. És a dir, un litre d'oli amb una acidesa de 0.4 graus val, avui, al voltant dels 4,25 euros. Per poc que el lector hagi trepitjat algun restaurant els últims mesos, estarà d'acord que la notícia es veia a venir. De mica en mica, sense pausa, l'ús dels olis s'ha radicalitzat. En molts restaurants de menú i patacada se'ns ha obligat a perfumar les amanides amb una mena de líquid incert que, pel color i la densitat, recordava aquells "olis de l'hangar" que emocionaven tant a J.V. Foix. A l'altre extrem, els restaurants de guarda-roba i maître adulador han convertit l'oli en una ambrosia dels déus que racionen a preu d'or.

Mentrestant, l'oli d'oliva de tota la vida ens ha fet el salt cap als països nòrdics i s'ha encarit de mala manera. No és el mateix que fluctuï el preu de la tòfona que el de l'oli. Josep Pla recordava que aquesta mena d'inflacions sempre són un mal senyal per una economia que es vol forta. I qui diu economia, diu gastronomia. Els polítics pertinents, doncs, haurien de fer-hi alguna cosa. O ens espavilem o, d'aquí a quatre dies, la dieta mediterrània semblarà una relíquia del passat -com el litines o la llet d'ametlles- i una activitat com dedicar el diumenge a comprar oli en una cooperativa de l'Alt Empordà, o de les Borges Blanques, es convertirà en un esport d'aventura. Si no hi posem remei i el món queda capgirat, ens espera, ai, un futur de salses mantegoses, digestions llarguíssimes i migdiades flatulentes.