Insistència de Grècia

Com que continuen les barbaritats sobre Grècia, demane que em permeten continuar parlant-ne. Grècia, país metafòric: aparentment fragmentat, car la superfície està formada quasi majoritàriament per illes. Illes, sí, però no aïllades. Estan unides per la mar. Diversitat en la unió.

Évole, que no fa massa temps era el "follonero" (i ja em diran quin nom...) o, en la cursa postmodernista del tot s’hi val, era qui entrava en un congrés de CCOO fent-se passar per la Cope, ens va oferir un programa "des de" Grècia. No és el mateix perseguir un impresentable beat com Cotino que, ja veus, va permetre una renovada mirada sobre l’accident de metro de València, que intentar fer periodisme a l’estil dels pocs que en queden. Quan un dels grecs subratlla la diferència amb "Europa" dient-li, mentre somriu, “Nosaltres mai no ens posem mitjons amb sandàlies”, podia haver entés de què anava el tema. Fins i tot podia haver pensat que el directe obliga i que Évole fa aquestes gràcies, que si no poden pagar-se la calefacció, com és que no calcen mitjons? Però no, ni això. Un entrevistador no pot sostindre’s només amb els guionistes (ja li va passar amb Esperanza Aguirre, que el va superar en "modernisme"). Cal reaccionar. Cal escoltar, en definitiva, l’entrevistat. Les preguntes que llançava —el guió mana— podien ser perfectament preguntes del PP. Supose que devia al·lucinar quan un dels entrevistats li parlava d’Ulisses per explicar el moment actual. En definitiva, la qüestió és aquesta: la ignorància espanyola, sí, espanyola, envers Grècia. Una certa posició de superioritat. En canvi, qui ha estat a Grècia sap el coneixement que els grecs tenen d’Espanya. Évole, atent a aquestes coses, ni tan sols va sorprendre’s de la capacitat de parlar idiomes dels grecs. I què en diu l’informe PISA?

Convé acostar-se al coneixement d’aquest país repetidament traït per la resta d’Europa

Convé acostar-se al coneixement d’aquest país repetidament traït per la resta d’Europa. És demagògic, si volen, però no deixa de ser cert que, per exemple, Alemanya encara deu una indemnització a Grècia per l’ocupació nazi. O el miserable paper de la Gran Bretanya que va ocupar, acabada la II Guerra Mundial, el país amb la seua tradicional manera d’ocupar les colònies: a sang i foc. Sense oblidar la rapinya "europea" de l’art grec. No vagen a Grècia a buscar-lo: vagen a Berlín o a Londres. Aquesta és la Grècia que avui renaix i llança arpons al Sol. No podríem donar-li un vot de confiança? En demanaria més: un vot. Sense res a canvi. És un poble molt agraït: de segur que us el torna multiplicat per mil.

Més arguments? N’hi ha. Però ho deixarem així: podem escoltar un poema magnífic de Giorgos Seferis, que va ser adaptat perfectament al francés per Jacques Lacarrière i Egérie Mavraki i recitat per Melina Merkuri, que podem trobar en Internet. Un poema d’una senzillesa aclaparadora que repeteix: "Où que me porte mon voyage, la Grèce me blesse". Podríem dir: Allà on em duga el meu viatge, Grècia em fereix". I si espigolen entre els poemaris valencians, des dels àrabs fins avui, de segur que hi trobaran semblances, tan semblants i tan llunyans com una tragèdia grega. Com deia Espriu, "anem tancant les portes a la por", perquè, en definitiva, el tuf que envolta la sèrie d’atacs a Grècia fa por.