Glosadors

Gabriel García Márquez va intentar durant un any fer un bolero amb Manzanero, sense èxit. Va dir que és de les coses més difícils: sintetitzar en cinc o sis línies tot el que el bolero conté; intent, també frustrat, que va repetir amb Silvio Rodríguez. Efectivament, la capacitat de condensar en pocs versos no és gens fàcil i, paradoxalment, no són grans lletraferits, sinó persones corrents, els qui en són mestres. Hi ha qui domina la condensació amb una habilitat ben especial: la improvisació. Són els glosadors.

El diccionari diu que un glosador és un "poeta popular de Mallorca i Menorca que compon, sovint d’una manera improvisada, gloses i glosats". Actualment no és exactament així. Els glosadors de diferents indrets van acordar aquest nom per englobar els cantants illencs, catalans, valencians... Darrerament el tema ha tingut ressò en altres mitjans. D’una banda, un llibre documentat (Pensar en vers. La cançó improvisada als països de la Mediterrània, ed. Caramella) del valencià Josep Vicent Frechina, que allarga la glosa fins al Líban i Palestina, passant per Sardenya, Xipre, Malta o Creta. El llibre és acompanyat d’un CD que mostra tant l’art de la improvisació poètica com moltes semblances de les línies melòdiques entre diferents països. Conté nombrosos exemples d’aquests "decidores de repente", com diu l’autor citant Joan Timoneda.

D’altra banda, un documental amb tocs de ficció fílmica, Glosadors, amb guió i direcció de Roser Teixidó i Jaume Fargas, que ha estat possible gràcies a l’aportació de molta gent. El documental aprofita una trobada concurs de glosadors en un poble de Girona, i traça un fil narratiu a partir d’uns estudiants que s’apunten a un taller d’estiu de glosa, a Barcelona, sota la direcció de Mireia Mena. En el primer "combat", és a dir, els estudiants dividits en dos grups i amb un tema a desenvolupar, en aquest cas la mar i la muntanya, comencen a incloure la picardia: "No només és divertida / la platja amb la sorreta. / I de nit podem sortir / a ballar a la discoteca". Un xic respon: "La muntanya és molt millor / Carlota, si et vols divertir / jo sé un lloc a dins del bosc / on podries ballar amb mi". I ella: "Us esteu equivocant. / No teniu pas la raó / si tant voleu la muntanya / no hi ha noies en banyador". Intervé un tercer: "Ara us diré una cosa / i és que a mi ningú m’enganya / si ajuntem aquest parell / cauran mars a la muntanya". Una interessant alternativa a les "converses" per mòbil. Rodat a Mallorca, Barcelona, el Delta d’Ebre, hi podem veure un dels més famosos glosadors mallorquins, Carolino, ja gran però intacta l’habilitat. Quan una noia el punxa: "La pròxima farra la farem al teu enterro", li contesta: "Pensa que si a mi m’enterren / això tampoc serà tant / jo vindré a embarassar-te / per obra de l’Esperit Sant". Mireia du un raper a classe i improvisen la unió dels dos estils provocant-lo: "I si es posa a improvisar / el miraré des d’una torre / no sé si se’n sortirà / perquè no ha portat la gorra". Maribel Serbera, de Mallorca, guanya la trobada de cantadors d’Espolla (Girona) 2014. Aquesta és la prova que ha de superar: cada matí du els fills a escola, que li pregunten per unes dones lleugeres de roba que hi ha al costat de la carretera. La cantant improvisa un emotiu romanç i venç. Després de la presentació de la pel·lícula en un centre del barri de Gràcia de Barcelona, pujaren glosadors i versolaris d’Euskadi, que ens van divertir improvisant sobre diversos temes, entre els quals hi havia el protagonitzat per un basc i un català. La prova: l’un havia de ser Artur Mas i l’altre Otegui i es trobaven a la presó. Començà el català preguntant-li on eren els lavabos; i ja es poden fer una idea de la resta.

El documental, per raons de temps i de logística, se centra més a Mallorca i a Catalunya, però no oblida el cant d’estil valencià. El llibre, és clar, pot abastar més exemples i, com era d’esperar, no hi falta el toc groller valencià poc habitual en altres llocs. Frechina esmenta algunes corrandes entre les quals podem escollir aquesta de cantada per una dona a un home que es vanagloriava d’haver-la pres: "M’han dit que t’has alabat / de tocar-me les mamelles. / Més m’hauria d’alabar jo / que t’he fet el piu a estelles". Cant d’estil valencià, sens dubte: un altre estil.