...Que truquen de matinada

Inevitable fer-se ressò de l’anomenada llei mordassa. Però, poc abans d’escriure-hi, es difon l’entrada de la policia, a les 5 de la matinada (“la Llei una hora assenyala…”) del 16 de desembre, en una casa ocupada i amb activitats des de fa 25 anys, la “Kasa de la Muntanya”, al barri de la Salut al districte de Gràcia de Barcelona. El 18 de juliol del 2001 (la llei una data assenyala?) la delegada del Govern espanyol va ordenar el desallotjament del mateix edifici. Resultat: el jutjat de guàrdia va incoar expedient contra el cap dels antiavalots acusant-lo de desallotjament il·legal i de robatori. Bon precedent! Aquesta vegada s’han trobat amb dos menors, de cinc i sis anys, amb el seu pare. Terribles “terroristes anarquistes”, com tothom pot imaginar. Perquè la notícia en els mitjans és qualificada com a detenció de grups terroristes anarquistes. Sembla que cada mot per separat no fa prou pes per a justificar la nova entrada al lloc. L’operació, anomenada Pandora, ha estat ordenada per l’Audiència Nacional. A Barcelona ja és normal que cada acte invasiu d’aquesta mena no tinga conseqüències penals. Potser es tracta d’un degoteig constant per a intentar posar un fre a la força creixent dels moviments veïnals. Cal recordar casos com el Forat de la Vergonya, Can Vies, etc.

I la llei mordassa endavant. Inevitable, també, el record de la jurisdicció especial franquista, malson dels ciutadans i dels advocats, que havien de treballar contra rellotge, estudiant sumaris enormes, atestats policials, proves. També llavors un petit detall podia qualificar distintament un procés. Un detingut en una manifestació passava al tristament famós Tribunal de Orden Público; però si, per exemple, li pillaven una navalla a la butxaca, inútil era justificar-ho per raons domèstiques, es considerava una arma i passava a la jurisdicció militar en un consell de guerra. I tant que cal recordar la “Ley de vagos y maleantes”. Sembla que el poder sempre necessita un parell de noms per a poder justificar els seus actes.

És inevitable també pensar o recordar històries com les de l’execució de Puig Antich emmascarada amb l’execució de Heinz Chez, un desgraciat que “passava per allí”, passava pel context volem dir, i que va inspirar una peça teatral d’Els Joglars, “La torna”. Perquè el mateix dia del desallotjament de la Kasa de la Muntanya, la policia anuncia la detenció d’uns pretesos responsables de captar dones per a l’Estat Islàmic. Apa, tot al mateix sac. Fonts dels moviments ciutadans del barri de Gràcia van fer una roda de premsa per a denunciar la col·locació d’uns sistemes electrònics de vigilància permanent de l’edifici ocupat des d’un lloc contigu. És inevitable recordar que més enllà dels desgavells nefastos d’un règim que fa créixer els mètodes de repressió, hi ha un fet terrible: el mateix règim que viu la sensació que camina cap al final. La llei mordassa n’és un bon exemple.

El mateix dia, i a causa del cansament d’aquesta mena de notícies, d’aquest túnel del temps, qualsevol busca un fet divertit que el n’allunye per uns moments. I el troba: la infanta Cristina té un acte fallit genial: s’equivoca i en compte d’ingressar els diners al jutjat de Mallorca ho fa a Barcelona. Agraïment pels serveis prestats, seyor Roca Junyent?