Eufòria

El procés independentista té un vessant social al qual no es pot negar voluntat, motivació i un excés de sucre en tot el que envolta el que s’anomena El Procés, així a seques i en majúscula. Per tant, un llibre que ve a ser la bíblia de l’acte més important que fins ara ha tingut El Procés, que no pot ser cap altre que la Via Catalana (una bogeria feta realitat: cobrir la costa en una cadena humana), havia de complir per força aquestes tres condicions: voluntat de fer-se entendre, motivació per explicar-ho tan bé com fos possible i un positivisme que fa el llibre poc recomanable per a diabètics.

La mescla dels tres elements té com a resultat 17:14. L’hora del poble (Ara Llibres), escrit pels responsables de premsa de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), Joan Serra i Anna Rosenfeld. Si per narrar la manifestació de l’11 de setembre de 2012 (El dia que Catalunya va dir prou, Columna), l’encarregat va ser l’experimentat periodista Pere Martí, en aquesta ocasió la batuta la porten dos joves periodistes amb menys taules però que, això sí, han viscut de primera mà la cadena humana.

Això es nota en el text: la voluntat del llibre és explicar la Via Catalana des que neix fins al dia clau, i es compleix amb escreix. Plantejat en ordre cronològic, repassa tots els problemes, situacions i anècdotes a mesura que van anar sortint, i això fa que el lector pugui notar l’ambient que es respirava a l’ANC a mesura que la cadena humana anava creixent.

La narració és ordenada, precisa, amb un cert intent de novel·litzar-la per fugir del llenguatge periodístic. La cotilla de l’estricta narració de diari no se supera del tot, però l’intent fa el relat llegidor. La insistència per posar-hi diàlegs hi ajuda, i la gran capacitat per arribar fins al fons de l’entramat de l’ANC li afegeix interès.

Els autors també juguen amb l’atracció de l’anècdota. Tot fent notar que durant el procés de creació ja tenien la motivació per donar fe de tot el que hi passava, se n’expliquen de variades. Per exemple, quan Agustí Alcoberro, director del Museu d’Història de Catalunya, explica a l’ANC per què l’han encertat escollint el groc com el color oficial de la Via Catalana: “Sabíeu que, el 1714, el color groc representava Carles d’Àustria i els ciutadans es posaven un llacet groc a la solapa per demostrar el suport al bàndol de l’arxiduc i el rebuig a els tropes de Felip V?”. O més endavant, quan proposen a Quim Monzó protagonitzar un anunci amb l’actor Juanjo Puigcorbé. “Li podré dir fill de puta i que li vull trencar les cames?”, llançà l’escriptor. I la tercera, un dels principals contratemps que succeí l’11 de setembre: van robar un vàter portàtil a Girona. Tot seria rodó si no hi hagués un excés de sucre que deixaria un teletubbie (els dibuixos que es passen el dia feliços i abraçant-se) a l’altura d’usuari del Telèfon de l’Esperança. D’acord que la mobilització era l’explosió d’alegria d’una gran part d’un poble. Però quan tot és tan bonic, tan genial, històric, especial, quan un aplaudiment rutinari al final de la reunió és presentat com un “entusiasme desfermat”, el relat acaba fent-se embafador.

Però no se n’ha de culpar els escriptors, que han completat una bona narració. Se n’ha de culpar l’independentisme i els qui han fet creure que amb el lliri a la mà, agafant-se de les mans i amb un somriure es podrà canviar la història.