Estands, llibres, goyas

Entre les cares més que menys tristoies dels editors espanyols presents enguany a l’esmorteïdeta Fira del Llibre de Frankfurt, destacaven les de pomes agres dels representants dels editors catalans. Feien una ganyota amb fonament matemàtic: ja tenien les xifres oficials del balanç del 2012. Sí, de mal de ventre: el sector havia girat 221 milions d’euros (104 milions en llibre de text; 117 en la resta d’edicions). El descens amb relació al ja relliscós 2011 era d’un 9%; però si es descompten les edicions comercials (les de llibreria, per entendre’ns), la baixada era d’un 16,82%. Glups, va dir ell.

“A aquest ritme, i per acabar fent tirades de 800 exemplars davant el poc que es ven, potser valdrà més deixar-ho córrer”, deia un jove però desanimat editor català. Ho comentava des del més que correcte (lluminós, amplet) estand que l’Associació d’Editors en Llengua Catalana presenta gairebé cada any a la fira, amb el suport de la Generalitat mitjançant l’Institut Català de les Empreses Culturals.

Feia coseta parlar de crisi, caiguda de vendes, acomiadaments i restriccions quan, just al davant de la parada dels editors catalans, hi havia el ben cridaner i força espectacular estand de l’Institut Ramon Llull, el braç de la promoció exterior de la cultura catalana que, és clar, depèn de la Generalitat (i on l’Ajuntament de Barcelona també apoquina, de moment cedint el Palau del Baró de Quadres com a seu de l’entitat).

Però no s’ho perdin: tot això era no més enllà d’uns 150 metres d’on debutava enguany el consistori barceloní portant-hi una generosa representació de les publicacions municipals, en un estand tan bonic que fins i tot donava per encabir-hi el característic banc de fusta del mobiliari urbà. I hi sobrava espai...

Les belles i cuidades publicacions municipals mereixen ser a la Fira de Frankfurt, és clar (només una col·lecció com Barcelona del 1700, per exemple, ho justificaria), però potser, en els temps que corren, tres presències institucionals (ara dependents del mateix color polític) a la que ve a ser una mena de passeig de Gràcia de les fires pel que fa al preu del sòl, és, com a mínim, un despropòsit i una falta d’(est)ètica. I si volen anar més enllà, hi ha un punt de deixadesa o de manca de responsabilitat del poder públic (ara i abans), una mica (o sense la mica) com ha passat amb el cas de l’herència de Muñoz Ramonet. Perquè ara, havent-hi una primera sentència ferma en favor del consistori des del 2007, i després de 20 anys d’haver-les heretat oficialment, a ningú deu haver sorprès veure la casa buida de goyas i grecos.