Llovet i 2014

Fa una setmana, en aquestes pàgines, Jordi Llovet publicava L’espectacle 2014, sobre els actes del tercer centenari de l’11 de setembre del 1714. Coincideixo amb ell que aquesta mena de commemoracions acostumen a ser, arreu, jocs d’artifici i que solen ser instrumentalitzades per part dels governs. Només cal recordar la de la Constitució de Cadis, celebrada l’any passat. I és possible que la commemoració del 2014 tingui un to polític molt esbiaixat, que el missatge històric desprengui una flaire victimista i que alimenti mites, idea que com a historiador i com a ciutadà no m’abelleix gens, al contrari.

Més enllà d’aquestes prevencions, m’afanyo a dir que entre els actes als quals donen suport l’Ajuntament i la Generalitat hi ha un congrés d’Història organitzat per la Universitat Pompeu Fabra i el Museu d’Història de Catalunya (Els tractats d’Utrecht. Clarors i foscors de la pau. La resistència dels catalans), al qual han confirmat l’assistència els millors especialistes sobre el tema d’arreu d’Europa. D’altra banda, no conec amb detall el programa de la Generalitat, però sí el de l’Ajuntament, i puc dir que em sembla interessant, plural i amb voluntat integradora, amb l’objectiu d’explicar el sentit de la lluita del 1714 en defensa del valor universal de la llibertat. Però no li falta raó a Llovet quan afirma que els historiadors són els grans absents en l’organització del tricentenari. Temo que no és un fet aïllat: en la declaració de sobirania i del dret a decidir, aprovada al Parlament, els nostres polítics van obviar, incomprensiblement, la referència a les Constitucions i a les Corts pilars del sistema jurídic-polític català, vigent a Catalunya fins al 1714.

Ara bé, el que m’ha sorprès són algunes de les afirmacions de contingut històric que Llovet fa des del desconeixement més absolut. Diu que els fets anteriors a la caiguda de Barcelona no són matèria d’estudi públic gairebé enlloc, o que tothom oblida que Rafael Casanova només va ser ferit en el setge i que després va exercir d’advocat sense problemes. Senzillament no és veritat. Si hi ha hagut un esdeveniment que ha reclamat l’atenció dels historiadors en les últimes dècades, donant lloc a moltíssimes i serioses publicacions, ha sigut el de la Guerra de Successió (i anys anteriors). Una altra cosa és que Llovet tingui idees preconcebudes i que no li interessi llegir aquests treballs. També la qüestió, al seu parer amagada, del creixement econòmic del XVIII degut al nou règim borbònic (un vell tòpic) ha merescut prou atenció i ha suscitat debat entre els que l’atribueixen als Borbons i els que pensem que els avenços ja eren significatius a final del XVII, és a dir, abans de la Nova Planta, i que els processos econòmics actuaven força independentment de la política.

Per acabar-ho d’adobar proclama, sense embuts, el nul valor arqueològic de les “quatre pedres” del Born i reviscola l’absurda i tramposa contraposició entre pedres i llibres (de la Biblioteca Provincial que no s’ha construït).

En fi: costa poc pontificar encara que sigui sense coneixement de causa. Però no és el que caldria esperar d’un humanista de la seva talla.