Perdre el nord

Si Albert Espinosa (Barcelona, 1973) fos alumne d’una escola d’escriptura, el professor que llegís Brúixoles que busquen somriures perduts li hauria de fer almenys les següents set correccions.

Primera: el títol. Les brúixoles no busquen. Orienten, assenyalen el nord, però no poden buscar. La metàfora, en conseqüència, no funciona. Ensucrada com a Si tu em dius vine ho deixo tot... però digue’m vine i a Tot el que podíem haver estat tu i jo si no fóssim tu i jo, l’elecció del títol resulta, a més, bastant forçada respecte del contingut, i passa igual amb capítols com el 14 i el 18. Un títol és una targeta de presentació, no un joc de pirotècnia.

Segona: els punts suspensius. Són el tret distintiu de l’obra, fins al punt, indefensable, que nou de cada deu frases acaben amb ells, gairebé sempre sense motiu. L’autor argumenta que denoten obertura de mires, però l’arbitrarietat en el seu ús i abús indiquen el contrari: trenquen debades les convencions sintàctiques i el resultat és enervant, ofensiu.

Tercera: la trama. L’obra explica la història de l’Ekaitz, un vidu que ha de cuidar un pare que no estima mentre recorda al lector la pèrdua de la mare i la dona. El fil conductor, però, és una excusa per encadenar flashbacks plens de tòpics. El pitjor, en tot cas, és que més enllà d’escenes com la de les bessones la peripècia és plana, superficial i manipuladora, com ho palesen la inversemblança de la falsa eutanàsia o la caricaturització d’una realitat dura com la de l’Alzheimer per fer-la quadrar amb les epifanies del narrador.

Quarta: el to. Un dels perills de la ficció inspiracional és el déjà vu que provoca la repetició. Als fragments que imiten Coelho i Bucay, en aquest sentit, Brúixoles... hi afegeix una recurrència pròpia: la de presentar tota malaltia, sistemàticament, com una oportunitat. Al cansament que produeix la reiteració d’aquest toc new age, el text afegeix un aspecte que exemplifica bé la grisor filosòfica del conjunt: la reducció, al capítol 13, del De profundis d’Oscar Wilde a quatre consignes d’autoajuda sota la música de Cacho Castaña.

Cinquena: l’estil. Vet aquí un llibre que maltracta la llengua, que confon simplicitat i pobresa lèxica i que cau en tot tipus d’errades: cacofonies, redundàncies, temps verbals erronis, manques de concordança... La llista seria tan llarga que servirà un exemple: l’aberrant abús de la terrible expressió “I és que...”, que en capítols com el 10 apareix sis vegades en 18 pàgines —un cop cada tres de mitjana— i a la 119 fins i tot surt dos cops.

Sisena: els tòpics. Del —diguem-ne— elemental i tautològic epígraf que obre el llibre (“Per viure, cal viure”), als missatges sobre el que l’autor anomena arxipèlags de sinceritat (“I és que la veritat mou mons”, “La veritat et fa sentir feliç”, “La veritat crec que és l’únic que importa”), el reguitzell de tòpics, sentències moralistes i frases fetes benintencionades que omplen l’obra és tan gran que de vegades, de veritat, fa enrojolar el lector.

Setena: la trajectòria. Brúixoles... és una entrega fluixa fins i tot per a Espinosa. Lluny de la frescor d’El món groc o de la potència argumental que ha demostrat com a guionista de la sèrie Polseres vermelles, aquesta tercera novel·la és una barreja d’autoajuda i sentimentalisme sense ambició literària. Si més no, sense les revisions esmentades, les que faria qualsevol professor solvent. Per desgràcia, però, i per molt que aquesta sembli una proposta de novell, Espinosa no és cap alumne, ni es troba a cap escola d’escriptura.