Laguarda o la manera com presentar durant anys un disc inèdit

En Pep Laguarda el temps és tan elàstic que la majoria dels criteris periodístics han de ser modulats per a adaptar-los a un relat en què la fantasia, la sorpresa i la llegenda es combinen en dosis aleatòries. És ben sabut que el 1977 va traure un àlbum insòlit i de difícil encaix en el seu context espacial i temporal, Brossa d’ahir, revelat com un acte de màgia en el sentit que dóna a aquest concepte l’obra artística que s’escapa de definicions i cànons precisos. D’aquest disc deia en el New York Times Brian Weitz (el Geologist d’Animal Collective) que descrivia el seu estiu del 2005 i acabava adjudicant-hi “una qualitat polinèsica”. I diuen que David Byrne va passar per Barcelona preguntant per un tal Pip Lagada (sic).

“Jo tenia preparada una segona part de Brossa d’ahir”, que mai no ha vist la llum i que ja és improbable que ho faça perquè “un desastre informàtic va suprimir” fa dos anys “un centenar llarg de cançons, dues novel·les i dos llibres de poemes”. Tant se val, a falta d’aqueixa segona part d’un mite ha publicat Plexison impermeable, un segon àlbum gravat el 1979 i protagonista d’una peripècia inversemblant. La presentació recent d’aquest treball a Barcelona el 2012 suscità expectació en els mitjans, com si es tractara d’una novetat llargament anunciada, al cap de 33 anys. “El meu cas és escandalós”, riu, “a veure qui ha fet gires durant 12 anys amb un sol disc!”, exclama l’autor amb referència al primer àlbum. Podríem dir-ne més encara: en aqueixes gires a l’ombra de la Brossa d’ahir, Pep Laguarda i The Bluecatalunàtics o Pep Laguarda & The Reisons combinaven les cançons del primer àlbum i del segon, de manera que Plexison… és probablement l’únic àlbum que ha estat presentat en directe durant 10 anys sense haver-se publicat… fins ara. I ara que està publicat no es presenta en directe… de moment.

Un dels músics que hi col·laboraren ja no s’està entres els vius, com és el cas de Charlie Buffalo. D’altres, com Agustí Fernández, han fonamentat una carrera ben sòlida sobre músiques ben diferents, però, diu Laguarda, “les intervencions pianístiques en el disc, amb aquell steinway, són dignes de sentir a banda”. Conta el músic valencià que el crític Diego A. Manrique, que va celebrar i descobrir per a molts l’excel·lència de l’àlbum de debut, li proporcionà un casset amb una selecció de peces d’ska perquè serviren de referència en la gravació de Plexison…, particularment per a fer la cançó Feelin ska.

Conta Laguarda que els músics sentiren les mostres d’ska i “passaven de tocar aqueixa música”. Era el primer o, com a mínim, un dels primers intents de gravar un ska espanyol. Afortunadament, aparegué Joan Bonet amb els dos saxos i la música li era familiar “perquè havia escoltat calipso”, de manera que allò va prendre forma finalment. I així, ha quedat una peça de pop jamaicà, entre l’ska, el rock steady, el calipso i alguna cosa inefable.

El disc s’enregistrà el 1979 en els esplèndids estudis de la companyia EMI a Barcelona El títol fa al·lusió a un suposat aparell dels seixanta amb què es podia escoltar música a l’aigua. “És un invent meu, és clar”, aclareix, que presideix la portada o és una invitació a gaudir de les il·lustracions pop que conté el llibret, firmades per autors valencians i que han estat possible gràcies a la col·laboració de Mac Diego, els mateixos il·lustradors i l’exdirector de Canal 9 Amadeu Fabregat.

“La decisió de publicar-lo va ser meua, fa anys”, accepta Laguarda, “però no s’ha publicat per causes alienes a mi”. Plexison impermeable havia de ser llançat inicialment per Edigsa, que posseïa el màster de la gravació i tenia un interés clar per Claudi Martí, “al qual va encantar, perquè tenia la idea d’un disc pop, que es poguera radiar”, apunta. “Quan em digueren que fera un disc pop, pensava a fer cada any un disc dedicat a estils diferents, rhythm & blues, soul, cabaret o music hall, i tot això ho tenia preparat”, confessa l’autor. Però res no era clar quan el 1989, “a Dénia o Benidorm, com a teloners de Glamour”, recorda, van tancar la llarga gira de presentació de Brossa d’ahir i de les cançons inèdites de Plexison…, amb els Reisons, que eren músics variables vinculats a grups valencians com ara Ceremonia, Armas Blancas, Mermelada, Presuntos o La Morgue. “Els més habituals eren Salva Ortiz, amb la bateria, Xavi Moran amb el baix o Dany Romaguera amb la guitarra”, detalla Laguarda, que en acabar aquella gira tan llarga es va fer pintor durant uns quants anys.

Però la peripècia del disc inèdit no s’havia aturat. Claudi Martí va deixar Edigsa i els responsables del segell que hi quedaren no mostraren el mateix interés per l’àlbum. Edigsa va passar després a PDI i la història s’allarga fins al moment que, ben entrats els 90, Laguarda recuperà el màster del disc, “gràcies a la intervenció de Paco Muñoz, que hi estava relacionat”. Han passat els anys, temptatives en distintes discogràfiques per a una possible publicació i, feliçment, Discmedi ha publicat el disc. Alguna cançó que remet a Brossa d’ahir, com “Melodia interrompuda”, que, tanmateix i sorprenentment, “l’havia pensada per a oferir-la a Mina”, revela el cantautor valencià. D’altres són lluminosament pop, especialment “La reina del flash”, que va ser prèviament gravada per Margaret Seidler i que Julio Bustamante ha utilitzat per a acomiadar actuacions seues.

I ara què? “Em plantege fer unes quantes actuacions”, avança amb una certa peresa existencial, i matisa: “Però molt seleccionades, això ho he promés a alguns col·legues professionals”.