Ortodoxos

L’última vegada que vaig visitar Atenes, fa pocs anys, va coincidir que eren els dies de Pasqua. La Pasqua dels cristians ortodoxos és una festa nacional i oficial, popular i universalment compartida. A tot arreu hi ha rètols i cartells que anuncien Khristos aneste, Crist ha ressuscitat, i a la televisió el president i el govern sencer participaven en la celebració amb abundància de bisbes, candeles, sacerdots amb dalmàtica i senyals de la creu dels polítics. I el ministre de Defensa, del partit socialista, visitava les casernes per felicitar la Pasqua als militars. Normal, en un país on la religió és una cosa tan seriosa i tan oficial com en terres de l’islam, i com ho torna a ser a Sèrbia, a Ucraïna, Bulgària, Romania o Rússia, on els bisbes barbuts amb capa i corona daurada inauguren parlaments i reben el jurament de Vladímir Putin i altres antics membres del partit oficialment ateu. A Grècia, els popes van pel carrer amb sotana i capell, i darrere camina la dona del clergue amb el cap baix i vestida de gris. Fa pocs dies, vostés deuen haver vist el jurament del nou cap de govern i dels nous ministres, davant de bisbes i arximandrites diversos vestits de pontifical i cantant amb veu sonora i solemne de baix. El president i els ministres, mentrestant, feien repetidament el senyal de la creu amb tres dits, tal com toca, recordant les tres persones de la Trinitat. No tinc res a dir, d’aquest cerimonial, i no en tinc res en contra. És molt més sumptuós i expressiu que la simple presència d’un petit crucifix en una taula, davant de la qual els nostres presidents, consellers o ministres, prometen tímidament el seu càrrec, ja que la major part ni tan sols s’atreveixen a jurar, per si de cas la idea resulta massa transcendent. Ja que els polítics dels països catòlics i ortodoxos resulten, amb poques excepcions, tan ineptes i tan perniciosos (bastant més que els protestants), potser caldria revisar el ritual, i observar com jurà el càrrec Frau Merkel, posem per cas, o el primer ministre de Suècia o de Finlàndia. I si no, imitar els grecs, que almenys adoben la impotència amb bona cosa de candeles, encens, salmòdies i reverències. Llàstima que fins i tot els congressos del PP o del PSOE es clouen sense bisbes ni canonges.