La casa infernal, de Richard Matheson: L’infern a casa

En la llarga tradició literària de la casa encantada que neix amb El castell d’Òtranto (1764) d’Horace Walpole, i que encara dura —Nuestra parte de noche (2019) de Mariana Enríquez—, és habitual que els autors construeixin novel·les a partir dels plànols de les obres precursores. Tenim el cas de Richard Matheson (1926-2013). La seva aportació a la tradició gòtica de les cases turmentades per fantasmes va ser La casa infernal, llibre de 1971 que ara publica Laertes amb la traducció de Natxo Morera de la Vall. Si de cas, aquesta és la novel·la d’algú que ha llegit La maledicció de Hill House (1959), de Shirley Jackson, i considera que l’autora no explota el potencial de la idea: una casa suposadament maleïda és visitada per un grup d’experts que volen demostrar l’existència de fenòmens sobrenaturals. Matheson en recupera la premissa i la desenvolupa a la seva manera, més violenta i terrible, però treballa amb el referent de Jackson present (si atenem al títol anglès, resulta que Hill House es converteix en Hell House).

Matheson porta els personatges a explorar una mansió, considerada “l’Everest de les cases encantades”, i treu punta a les divergències: hi ha Lionel Barrett, que toca de peus a terra, però la seva aproximació racio­nal a la parapsicologia xoca amb la de Florence Tanner, una espiritista devota del poder redemptor de l’Altíssim. Com a la magnífica Soc llegenda, del mateix autor i també publicada per Laertes, el pensament científic (això és Barrett, malgrat les seves idees estrambòtiques) vol dormir tranquil amb una explicació convincent dels fets, però els racons ombrívols inexplicables no sempre ho permeten. Després hi ha el personatge d’Edith, la dona de Barrett, que va tan perduda com el lector i és qui més pateix el terror imposat per la casa; és amb qui més connectem.

Matheson l’encerta fent que el caràcter dels protagonistes, els desitjos, les il·lusions i el passat que arrosseguen contribueixin al tràngol de passar la nit a la casa. Per moments deixem de creure en fantasmes i sospitem una explicació psicologista de l’activitat paranormal. Comentant el paper de Tanner com a mèdium, Barrett ens vol convèncer que “no hi ha possessió externa sinó expressió del jo reprimit”. La rellevància que Matheson dona a la psique dels personatges té molt a veure amb un altre dels seus ingredients primordials: el sexe. Aquí Matheson hi posa molt de la seva part; res a veure amb el tractament que en fa Jackson (les subtileses lèsbiques). Matheson fa que Barrett sigui impotent i que Edith es resigni a una vida conjugal poc satisfactòria, i Tanner està massa entregada a Déu per considerar els plaers carnals. La repressió sexual fa de les seves.

Què seria de la literatura de terror, doncs, sense un torrent sexual que la travessi soterradament i brolli de cop i volta? La perversitat sexual dona a La casa infernal els seus moments àlgids, i a la vegada les seves escenes més ridícules: apareix un crucifix amb forma de penis (!) i es descorden sostenidors unes sis o set vegades... Tot plegat, detallets que porten la novel·la cap al prestatge marginadíssim del pulp-porn. La ridiculesa, esclar, pot ser gaudida com gaudim dels despropòsits del cinema de sèrie Z i, si no és el cas, hi ha el mestratge de Matheson en els moments d’horror absolut, com quan Tanner rep una trucada de nit i entra en el joc, sexual, d’aquesta casa diabòlica. Déu-n’hi-do.