Infumables

Tens el paladar dels pulmons acostumat a un tabac ros, lleuger, d’aquell que xucles i diuen que és paper. Per això tota la resta et sembla infumable, com ara el tabac de bossa que tens al fons d’un calaix. Fa de mal fumar, però te l’empasses.

Amb els llibres et passa just a l’inrevés, resols que són infumables si són massa de bon llegir. Si no oposen resistència, sobretot si te’ls trobes per tot arreu. A les xarxes, als aparadors, a les prescripcions de la tele. Si, per regla general, la gent els té per delicats i bonics a tu se t’arrufa el nas. Si el tema que tracten és culturalment acceptable, ja li sents el flairós fluir dels pixats de colònia. Posem un exemple d’un tema d’aquests: la situació d’una dona en aquell país tan exòtic serveix per retrobar l’essència perduda en la voràgine del capitalisme (La trena, de Laetitia Colombani). Tres histò­ries aparentment inconnexes que van muntant un artefacte previsible amb tendències balsàmiques. L’empoderament femení. La resiliència. L’empatia intercultural.

La teva xicota —que te l’ha regalat perquè encara et vol canviar— et diu esnob llepafils, filòsof de patacada, mascle de caverna (de torre de vori, li precises tu). Davant la continguda indignació d’ella —que té conseqüències que tard o d’hora notaràs—, dones una segona oportunitat al llibre de la cineasta francesa. Procures que la teva estimada et vegi llegint-lo amb cara d’interès. Però passes pàgines i més pàgines i no hi trobes res de papil·lable, paraula que segur que no trobaràs en un llibre com aquest perquè penses que te l’has inventat tu, senyor dels mecanismes generadors de la llengua. També de tots els tòpics i contratòpics de la nostra cultura, i és per això que has abandonat aquesta lectura insípida i t’has abraonat damunt el teu exemplar d’Els angles morts, un llibre que saps que no et passarà xuclant i que, precisament per això, ara mateix te’l fumaries molt a poc a poc.

Cristopher Morley (1890-1957), autor de La llibreria ambulant, et donaria una petita lliçó d’humilitat a tu, que saps bé que literatura i humilitat es porten a matar, també rere la pretensió dels llibres aparentment simples com el seu.

No és només qüestió d’estil, trama o argument. Un llibre a considerar (bo o dolent) pot tenir virtuts en una banda o l’altra, però la virtut principal és que la gent (sí, aquella massa sense rostre que hi ha al capdavall de la cadena alimentària del llibre) el llegeixi. Diu un personatge de Morley: “Està molt bé que els degans de les universitats omplin els seus prestatges de metre i mig de gran literatura, i que els editors anunciïn les seves col·leccions de Clàssics del Linòleum, però el que la gent necessita són llibres bons, senzills i sincers, alguna cosa que els arribi al cor, que els faci riure i tremolar, i que els permeti deixar de pensar en la petitesa d’aquesta bola de blat de moro que va rodant per l’espai sense cap objectiu!”. Potser La trena és un llibre d’aquests. Què hi farem.