‘Sentimental’, d’Albert Mestres: El lector com a xafarder

Ho diu Francesc Renart i Arús, un arquitecte de la Barcelona de 1840, a la seva filla Madroneta, a qui no considera ni bella ni intel·ligent, una noia que quan es mira al mirall “es trobava massa baixeta i massa revingudeta, la cara massa rodona, de pa de ral, els llavis massa botits i els ulls massa sortits com de gripau. Es mirava les mans i els dits li semblaven massa curts, en tot cas per tocar el piano segur. Tenia el cul i les cuixes massa grossos. Tot era massa i se’n desesperava però s’hi resignava perquè sempre havia sabut que era així”: “Mira, filla, no diré que en Rubió estigui enamorat del teu dot, que és considerable, però sé que ha entrat en els seus càlculs. No vull dir que sigui impossible que un jove s’enamori de tu, perquè ets una noia honesta i agradable, i això ho pot veure qualsevol jove amb dos dits de front, però tot fa pensar, vull dir, la seva situació material i els seus moviments fan pensar que el jove Rubió potser valora els teus mèrits però valora encara més els teus diners i la teva posició social. I amb això en tinc prou. Vull que et casis amb un home amb una altra mena de posició i perspectiva al món”. Són unes paraules que defineixen amb una extrema precisió el nucli de l’assumpte que anima Sentimental, la setena novel·la d’Albert Mestres (Barcelona, 1960), un dels escriptors actuals més versàtils, i que aquesta vegada se submergeix en el món del romanticisme agafant com a excusa un episodi de la vida sentimental del poeta Joaquim Rubió i Ors, Lo Gayter del Llobregat, el cappare indiscutible de la Renaixença.

I el lector no pot deixar de meravellar-se davant de les estratègies usades per Albert Mestres per atrapar-lo des del principi fins al final amb una història d’amor, o de fals amor, o potser de desamor, tan cruel com la novel·la de Henry James amb la qual s’emmiralla voluntàriament, Washington Square, a la manera d’homenatge i crítica, com si l’autor sostingués l’agudesa d’una intel·ligent picada d’ullet amb l’art sibil·lí del punt de vista i l’exquisidesa de l’engany: Sentimental és també una història íntimament mundana que sembla reivindicar tant la necessitat del superflu com les pregoneses de la frivolitat. Encara que la novel·la no desdenyi oferir un pla general de l’efervescència política, social i de canvis profunds en la fisonomia urbana de la Barcelona de l’època, i encara que al llarg de la narració els barcelonins participin més o menys en la història com a correcuita, per contribuir a l’enrenou col·lectiu i a l’animació i posar-hi una o altra pinzellada de color local —hi ha floristes, venedors de tramussos, cirabotes, venedors de cordill i llibres a un ral, ocellaires, anunciadors, obreres que caminen en grupets agafades del bracet, estudiants que devoren les minyones amb els ulls, homes solitaris que baden i soldats que llueixen l’uniforme—, el que sedueix el lector és l’habilitat amb què Albert Mestres, com si fos un especialista en l’inefable, en el matís i en el sobreentès, en la revelació parcial de l’ocult, fa que s’interessi fins a l’obsessió en un assumpte tan banal com és saber si la relació entre en Quimet Rubió i la Madroneta arribarà a bon port: de sobte, el lector ha de reconèixer que s’ha convertit en un xafarder i vol esbrinar si són certs els rumors que sent que es diuen, a la cacera constant del fons i la veritat d’aquesta desolada i falsament romàntica història d’amor. I aquest canvi de pell és degut a l’extraordinària habilitat d’Albert Mestres per inventar-se una veu narradora, amb l’aparença amable i riallera d’un pastitx, que diu coses de verdadera emoció i gravetat sobre les preocupacions familiars, la marxa del món o la naturalesa de l’ànima, i que atorga a Sentimental la seva transcendència literària última. S’accedeix a una història d’amor tan irrellevant com totes les històries d’amor, sí, però una veu narradora d’alta eficàcia s’encarrega de fer que el lector penetri dins d’uns personatges, segueixi uns sentiments i unes sensacions, entri en les seves superfícies internes, i es passegi amunt i avall d’unes ànimes talment com si ell mai n’hagués posseït cap: la veu narradora l’ha abduït.

Potser al principi es pot creure que Sentimental vol posar a prova els nervis del lector, i que la novel·la es resisteix, que li plau mantenir-lo a la perifèria del text, que els personatges s’allunyen, que cal un esforç excessiu per acostar-se a una realitat quotidiana, a un temps i un ritme caducs, però en un moment determinat el que s’imposa és el vertigen d’escoltar la veu d’Albert Mestres, convertit per torns en cada un dels dos protagonistes, talment com si respirés, pensés i parlés amb ells.