L’ordre dels factors

Fa temps que predomina una mena de lectura a la qual, per sobre de qualsevol altra consideració, només sembla interessar-li el contingut. Primera arrufada de nas: el contingut és indissociable de la forma, ho sé. Però moltes vegades ens aturem en aquesta evidència, feta eslògan, i passem a parlar de què hi passa, a tal novel·la, o de quin món representa o de si l’autor va viure allò que s’hi explica, cosa que em sembla fenomenal, si no es fa al preu de menystenir l’aspecte formal amb què l’autor ha decidit d’escriure-ho. Perquè l’art, la literatura, és formalització: des de la paraula que es tria a l’engiponament de la frase, a l’estructuració del paràgraf, a l’organització del capítol, a la seqüència de capítols, a les simetries o asimetries entre principi i final. Podem pensar que tot això depèn del què, però és, i sempre ha estat, patrimoni del com. Donin un cop d’ull a qualsevol dels clàssics: hi trobaran un esforç per tensar la forma heretada, un qüestionament sistemàtic de la convenció; la gràcia és que aquesta tensió i aquest qüestionament es fan, sovint, des del convenciment que la simple repetició de formes antigues i precuinades ja no val per capturar alguna cosa del món que els és contemporani, algun aspecte de l’experiència del seu present; que tot això que viuen i que veuen ja no es pot explicar amb paraules velles. Aquest és el moll de l’os de la modernitat literària.

A l’altra cara, hi ha el doble risc: de no ser considerat art, o literatura; o, en menor grau, de ser titllat de gratuït. Cada cop més, em sembla topar amb una convicció vaga que la forma és un mer vehicle, i que complicar-la (això és, no limitar-se a reproduir fidelment una convenció) és una coqueteria innecessària. Llavors penso en les mudances, o en els buidatges de pisos de familiars morts, i torno a topar amb la importància de la forma. Penso en els objectes del menjador de mons avis, de quan hi anava a passar tardes del cap de setmana. No eren una simple col·lecció de coses acumulades que farien una bona llista perequiana; eren un paisatge, una unitat, feta de mil relacions, de convocatòries invisibles. La disposició de la taula rodona en relació a la resta de mobles (o a la resta d’habitacions), l’hule amb estampat dels setanta que la cobria, el botó blanc de plàstic de la lampareta de sobretaula, que encenien per consultar la cartellera, les cadires de reixeta, la rajola que refredava els peus. Aquesta qualitat simfònica de la manera com es relacionen les coses es fa brutalment evident a l’hora de desmuntar-les. Ja no és un menjador: són quatre parets, i quinze caixes de cartró. Les coses hi són totes, però el menjador ha desaparegut.

Que l’ordre dels factors no altera el producte potser sigui una veritat matemàtica, però és una falsedat artística i emocional.