Veritat o repte

Coincideixen a Barcelona dues exposicions prou aconsellables, no tant per la seva qualitat (són col·lectives i de manera indirecta reivindiquen la dona) sinó pel que ens suggereixen en aquests temps de croades culturals. La primera, a Arts Santa Mònica, és un homenatge a la pintora i poeta Felícia Fuster (Barcelona, 1921-París, 2011) i les seves abstraccions líriques deutores de Kandinsky i Klee, però a l’antic convent de la Rambla les veiem desplegades entre una curiosa amalgama de peces audiovisuals i performances d’altres artistes més joves (Esther Xargay, Mireia Zantop, Marta Darder i Xavi Lloses) com si la comissària, Pilar Parcerisas, evités gastar tota la pólvora a rescatar una gran pintora (que no ho és) i preferís oferir una plurivisió amb les pautes que proporciona el ritme de la seva pròpia poesia i la música d’altres autors que l’han sabut refutar.

La segona, a ProjecteSD, és un ball a cinc integrat per artistes habituals d’aquesta galeria sempre exigent i que ens exigeix: Daan van Golden, Matt Mullican, Hans-Peter Feldman, Iñaki Bonillas i Dora García. La peça que signa aquesta última, Ella té molts noms, dona títol al conjunt i és una frase feta de pa d’or aplicada directament sobre el mur, extreta del poema de Glòria Anzaldúa La Frontera, amb el qual la “mutant expulsada del ramat a cops de pedra” expressa la seva anormalitat i deformitat: “Ella té aquesta por / que ni té noms / que té molts noms / que no sap els seus noms. Ella té aquesta por / que ella és una imatge / que va i ve / s’aclareix i s’enfosqueix / la por que ella és el somni dins el crani d’una altra persona (...)”.

I, de cop i volta, els versos de la poeta nord-americana semblen interpel·lar Paul B. Preciado i el seu últim llibre Yo soy el monstruo que os habla. En una entrevista a aquest diari, el filòsof espanyol establert a París afirmava que de la seva transició de “dona, lesbiana i migrant” a mascle trans, el més estrany era “conservar intacte el record de l’opressió (...) de vegades se m’oblida que soc un home. Visc situacions per morir-se de riure, com entrar en espais reservats a les dones i que em treguin a cops de bolso”. També es lamenta que un sector del feminisme “posi en qüestió els drets dels transsexuals. La generació de feministes que es va beneficiar de l’arribada dels anticonceptius ha consumit més hormones que el que nosaltres podem arribar a prendre en el que ens queda de vida”.

Poc avançarem si la defensa dels col·lectius trans se sosté en els testimonis de privilegi d’homes blancs als quals expulsen dels lavabos de senyores i que tot i això poden caminar tranquil·lament pel carrer de nit (a diferència de les dones trans); que s’autodefineixen pastorilment com “migrants” quan els migrants de veritat són milions, molts nens, que s’ofeguen en els mars davant la impassibilitat d’Occident. Tampoc sembla proporcionat comparar la píndola, que va alliberar les dones de la servitud de la maternitat, amb les teràpies hormonals, a l’abast de poques butxaques fora dels països on el tractament és gratuït.

La literatura, les arts plàstiques, el mercat del luxe (Preciado, també comissari artístic, va protagonitzar una campanya de Gucci) estan sent agradablement perfumades amb aquestes microrevolucions socials que no haurien pogut desenvolupar-se sense la gran revolució feminista. No es pot recriminar a Preciado la seva veritat, però sí la seva vanitat, l’enemiga més vella de l’home!, i ja sabem que l’ego no és mai amo de la pròpia casa.

En el joc de l’art i de la vida, el que compta no és el jo sinó les relacions, els desafiaments comunitaris per tallar el llast del sexisme i el racisme. El pensador i comissari antillà Édouard Glissant va inventar un terme per a aquest repte urgent, nom que podem sumar als que Ella ja té: criollització.