El garbuix del recurs

Ha tornat al Parlament Ferran Mascarell. Qui va ser conseller, regidor i diputat socialista, i conseller convergent, i delegat de la Generalitat amb Junts pel Sí, i regidor ara de Junts per Catalunya, i diputat a la Diputació de Barcelona per Junts per Catalunya, ara és altre cop parlamentari, també de JxCat. Ocupant l'escó de qui? Aquesta és una bona pregunta. Perquè, al final, l'escó que ha quedat vacant primer és el de Carles Puigdemont, després que hagi accedit al Parlament Europeu. Però, per un breu interval de temps, semblava que a Mascarell li tocava el tràngol de substituir el mateix Quim Torra, inhabilitat provisionalment per la Junta Electoral Central (JEC). Un petit moviment de dates va resoldre la qüestió, i aquest dimecres, el novament diputat ocupava un discret escó a l'última fila del grup de JxCat.

Aquest és el panorama, i jo no em puc imaginar cap millor homenatge pòstum del Parlament al gran José Luis Cuerda

Aquesta acta ballarina de Mascarell és un efecte extravagant i col·lateral de la gran tragicomèdia que es veu obligat a viure el Parlament en les seves últimes setmanes de legislatura, arran de l'enrenou de la pancarta de posar i treure de la façana de la Generalitat. Una tragicomèdia que ha acabat afectant òrgans aparentment intocables de la Cambra. Ho intento simplificar: la Mesa del Parlament va acordar presentar un recurs contra la decisió de la JEC, i defensar que Torra continués sent diputat, almenys fins que la condemna sigui ferma (és ben curiós que la llei de règim electoral prevegi executar una sentència sent provisional). Aquest recurs es va presentar, però el Tribunal Suprem va exigir que portés el vistiplau del ple del Parlament. És una petició insòlita, no gaire congruent –la Mesa ja representa la proporcionalitat del Parlament, en termes generals–, i que, per descomptat, no va pel camí de la simplificació administrativa, sinó més aviat de la feixuguesa irritant. Per tant, aquest ple del dimecres ha hagut de votar la presentació d'un recurs ja presentat. Tot molt lògic.

El garbuix es complica molt més perquè ningú, absolutament ningú, està al cent per cent segur de si Torra pot continuar sent president de la Generalitat si deixa de ser diputat. Perquè l'Estatut afirma, certament, que només es pot investir qui sigui parlamentari, però no aclareix què passa si, una vegada assumit el càrrec, el president perd l'escó. El desconcert ha fet forat fins i tot en els lletrats, aquesta gent incommovible i gairebé robòtica que porta les lleis gravades al seu disc dur mental: van redactar un recurs que es prestava a confusió, i es van veure forçats a publicar notes aclaridores del tipus “on dic... no dic”. Aquest dimecres a la tarda, un d'ells caminava pels passadissos parlant per telèfon i amb el neguit –o el fastigueig– marcat al rostre. Només Carlos Carrizosa (Ciutadans) fingia seguretat per proclamar que Torra no es pot considerar president i reclamar, atenció, una nova investidura: la legislatura perdent la vida per moments, i aquest grup intentant allargar-la més artificialment que el Marquès de Villaverde amb el seu sogre. Deu ser que les veuen venir.

En fi, aquest és el panorama, i jo no em puc imaginar cap millor homenatge pòstum del Parlament al gran José Luis Cuerda.