Llepar un tornavís

Els aparadors que volen innovar m’entristeixen. Treballats, pessebristes, els aparadors amb narrativa fallida per norma, perquè la narrativa sobre el gènere, com a les peixateries, l’ha de proporcionar el venedor i no pas els escamarlans. L’aparador és el reclam i és l’avantsala. Té una responsabilitat enorme. Dictaminarà, en part, la marxa del negoci, i provarà de convertir el desig en necessitat.

Passant a la ciència obscura de les tipologies, l’aparador que vol innovar, carregós per creatiu, al meu entendre denota la inseguretat dels amos vers el producte. Més barroquisme vol dir menys confiança. Un aparador de focs d’artifici, que vol explicar una història complicada enllà de dir, i prou, tenim això, en realitat profereix un prec, a dins som esforçats, originals!, entrin, perquè, mirin la feinada que destinem, tan sols, a l’expositor.

Les camises i els tornavisos són camises i tornavisos. No tenen perquè protagonitzar cap narrativa

L’aparador (del llatí apparator, el moble ciclopi del menjador en què es guardaven la vaixella i els setrills, o en què es protegien els objectes de la litúrgia, prop de l’altar, o les eines de l’ofici, prop de l’obrador), avui sovint és la vitrina de l’espòiler grandiloqüent. Avança el gènere en termes mitomàgics: sacralitza la relació entre la necessitat i la manufactura ordinària d’un puto llevataps, vaig pensar, el dia que un aparador del passeig de Gràcia anunciava un llevataps de titani, etern, majestuós, heretable, amb l’esperit de la pièce unique que proposen algunes galeries d’art.

L’aparador parla per la botiga. I avui, que de botigues n’hi ha tantes, l’aparador, per mor de la competència entre negocis consanguinis, té la funció d’exagerar. I l’exageració em posa trist. Cada vegada n’hi ha menys, deu ser cosa del capitalisme salvatge, que produeix coses kleenex, però els aparadors que es limiten a mostrar allò que es ven a l’interior, amb el preu i en un ordre primari, obvi, d’amuntegament ponderat i digne, posem per cas una camiseria de poble, o més aviat la vitrina de la ferreteria prototípica, bo, aquests aparadors són tristos, com tots els aparadors, però com a mínim exposen el gènere sense mirar de fer-lo passar pel que no és.

Les camises i els tornavisos són camises i tornavisos. No tenen perquè protagonitzar cap narrativa, enllà de les funcions immediates que els són pròpies. Cap fantasia. En el cas que els amos d’aquestes botigues siguin uns motivats en cas que deleguin a l’aparador una plusvàlua de l’atractiu, camises i tornavisos se’ns mostren desposseïts de l’empenta que tenen per si sols. Dislocats. Al servei d’una altra cosa.

Recordo camises gairebé dotades de vida, aprofitant Halloween, en un aparador de Sabadell, camises enteranyinades, sangonoses. I recordo dones amb biquini llepant tornavisos, dones de pega, de pòster, a les vidrieres d’una ferreteria d’Hostalric.