Els buits de Puixkin

En una carta adreçada a Helene von Nostitz, Rodin explica que té una col·lecció de déus grecs mutilats que anima amb la vista, fragments que contempla i completa a l’encop: contempleta. Un escultor de la categoria de Rodin havia de tenir una capacitat per imaginar vida en l’espai (buit o atapeït) molt més desenvolupada que la resta dels mortals, però tots tendim a “contempletar” les seccions vacants, ja sigui en la vida (la sensibilitat, encara, d’aquella cama amputada, o la fretura de farciment dels alvèols dentals) com en l’art. És un impuls natural, un joc espontani, un exercici interessant i divertit que ens porta a participar en la creació d’una peça i bastir-ne part del significat. És, de fet, una acció inevitable del mateix fet d’interpretar: “contempletar” és atribuir. I la consciència d’aquesta propensió humana a emplenar el buit ha generat tota mena d’astúcies artístiques, des de les síl·labes obviades en els versos de cabo roto del barroc castellà al tacet de la peça 4’33” de John Cage.

Una de les meves mancances preferides són les estrofes absents de l’Eugeni Oneguin, una meravellosa novel·la en vers de Puixkin. Aquesta fascinació, ara, gràcies a la magnífica traducció d’Arnau Barios publicada per Club Editor, s’ha refermat i aprofundit, com si el traductor hagués influït d’alguna manera o altra en la meva “contempletació”. Pot semblar una boutade, això de lloar la traducció d’un passatge no escrit, però és que el no-text també depèn de com es presenta el text que l’envolta.

Ho explico amb tres exemples del primer capítol.

U: A l’estrofa 8, s’explica quina és l’única traça del protagonista, l’art amatòria, tot rememorant Ovidi (que fou desterrat de Roma per fomentar l’adulteri en un moment d’exaltació legal de la monogàmia) i l’estrofa següent (9) queda en blanc, però nosaltres ja sabem, per referència, que el que no apareix és, evidentment, la cosa il·lícita, la cançó indeguda (carmen et error).

Dos: Poc més enllà (estrofa 12), ens és narrada una altra virtut del seductor, que és la de saber tenir content el marit burlat, aquell “que tot ho troba bé, / tant el dinar com la muller”. I aquí no només queda una estrofa en blanc, sinó dues (13 i 14), perquè la imaginació del lector s’esplaï lliurement en el “cornut i pagar el beure” abans de topar-se amb el protagonista ajagut al llit al principi de l’estrofa 15.

Tres: el protagonista, poc a poc, perd el gust per la vida dissoluta, se’l menja un disgust tediós, i abans de dir que ni les antigues coqueteries li fan peça, ens deixa tres estrofes (39, 40 i 41) perquè allarguem com pertoca el marriment d’Oneguin en un altre tipus de buit, dilatat i fastijós.