Entre la malenconia i el mal menor

Joan Tardà diu que “seria molt difícil d’entendre que no hi hagi acord per investir Pedro Sánchez”. I no li falta raó. Per més que els vells tenors socialistes del bipartidisme, instal·lats en la Entre la malenconia i el mal menor, que sembla ser la malaltia política del nostre temps, se sumin als conservadors avisant que ve el llop, qualsevol desenllaç d’aquest episodi que no sigui el govern d’esquerres només beneficiaria la dreta, reduïda a dos, ara que Ciutadans s’ha estimbat. La moderació formal del PP no impedeix que la seva aliança amb Vox sigui sòlida, en la mesura en què el necessita com a primera parella de ball i a la vista que les elits conservadores l’han integrat sense fer gaire escarafalls. Per més que davant del PP europeu assumeixi a Zagreb el paper de xai, Casado s’ha allunyat de qualsevol intent d’aïllar Vox al Congrés, conscient que ha de comptar amb aquesta crossa per fer qualsevol pas endavant. El retorn al passat (encara que sigui disfressat de novetat) és el pa de cada dia arreu, en un món desgavellat.

Repassem les opcions alternatives al govern d’esquerres. De fet, només n’hi ha dues: un govern entre socialistes i populars amb un president del PSOE que no fos Sánchez o repetir eleccions. No crec que calgui dir gaire cosa sobre aquesta última opció, que només serviria per eixamplar la distància entre la ciutadania i la classe política i per prolongar l’allunyament d’Espanya dels escenaris internacionals, incapaç de formar un govern estable. La reacció ciutadana a tanta incompetència em resulta difícil de preveure, però és evident que costa imaginar-se que a la tercera el PSOE encara tingués premi.

El govern de socialistes i populars em sembla impossible i indesitjable. Sens dubte, seria el comiat de la socialdemocràcia espanyola, com ja ha passat a tot arreu quan s’ha amarrat a la dreta, perdent qualsevol esbós de singularitat i diferència. Però al mateix temps deixaria el PP, el seu beneficiat potencial, sota la pressió creixent de Vox, que tindria una gran finestra com a oposició conservadora per consolidar-se definitivament.

Hi hauria una tercera opció: que el PP facilités amb l’abstenció la formació d’un govern monocolor socialista amb Sánchez de president. Sembla impossible, en temps en què a Casado encara li queda molt per sumar: acabar de cruspir-se Ciutadans i arrencar vot útil de Vox. I només ho pot aconseguir afirmant-se com a única alternativa a l’esquerra. Segur que el PP ha après la lliçó de l’última legislatura de Rajoy. La generositat d’Estat, que el PSOE va exercir amb ells, pot tenir sentit si es té una arma de la qual el PP ara no disposa: la possibilitat de configurar una majoria per capgirar la situació amb una moció de censura. Sánchez va innovar. I segur que els seus adversaris n’han pres nota.

Per tant, hi ha una sola oportunitat de formar govern: la coalició d’esquerres. I la sentència del cas ERO, testimoni de l’estructura clientelar del PSOE andalús, més aviat li facilita la tasca a Sánchez. Apropa la seva rival, Susana Díaz, a la porta de sortida i accelera el pas a la reserva del vell PSOE, que té figures emblemàtiques a la llista dels condemnats. Però no per això les dificultats de formar govern deixen de ser evidents. Suma actors que han viscut escenes d’incomoditat i confrontació a dojo. I, a més, han de comptar d’alguna manera amb el gran dimoni del nostre temps –l’independentisme català–, el dolent en totes les equacions. Continua sent doctrina d’Estat negar-li el reconeixement.

És de sentit comú, que el govern d’esquerres és l’opció menys lesiva per a l’independentisme i obre una escletxa al retorn del conflicte a la via política. És obvi que aquestes són dues raons per al rebuig dels qui es continuen aferrant a la intransigència patriòtica ara vestida de fonamentalisme constitucional, però precisament per això és difícil entendre que l’independentisme desaprofiti l’oportunitat. La quimera del programa de màxims, les lluites fraticides i la por infantil de l’acusació de traïció poden provocar un enrocament. Que pagarien amb escreix l’independentisme i l’esquerra. Esquerra Republicana, si pretén ser la via racional i pactista, no pot deixar via lliure al revengisme de la dreta i dels nostàlgics del vell ordre bipartidista. La política és l’art del mal menor.