Por i plaer al reflex

Tot i que Fleur Jaeggy (Zuric, 1940) escriu en italià les narracions de La por del cel, aquestes transcorren a l’interior o als voltants de cases (amb freqüència acomodades) situades en poblacions alpines. I el cert és que la majoria d’aquests relats recorden la literatura que s’escriu en un altre vessant d’aquestes mateixes muntanyes: la literatura austríaca. L’atmosfera és semblant: aïllament, relacions conjugals asfixiants, pressentiments de violència, ràfegues de malaltia, moral tèrbola, clima fred i sentiments gèlids... Encara que Jaegyy no recorre a l’estil retorçat d’un Thomas Bernhard, no sotmet el material narratiu a les anàlisis d’un Peter Handke, ni tracta de tornar-se insuportable (entès com a elogi) a la manera d’Elfriede Jelinek, ni pretén establir relacions sàdiques entre la sintaxi i el lector.

La frase de Jaeggy és d’una claredat escolar. En el seu estil s’aprecia una renúncia gairebé moral a les complicacions sintàctiques, als suaus encants de la fluïdesa entre paràgrafs, a seduir-nos amb un estil ben embastat de narració, descripcions i idees. Cada frase de Jaeggy és un maó: una unitat de sentit que en recolzar-se en el maó anterior no perd ni desdibuixa els seus límits. El principi constructiu de Jaegyy rau a anar amuntegant les seves frases maó fins a aixecar la pertorbadora paret del relat. En desplaçar-se per la superfície del text, la vista reconeix la relativa independència de cada frase maó, la seva aprensió a integrar-se al conjunt. Llegir Jaegyy implica negociar la temptació a cada poques pàgines de retirar una frase del mur i llegir-la de manera independent, com una dosi autosuficient d’intensitat verbal.

Per sostenir aquestes discontinuïtats entre frases contigües, Jaeggy fa servir dos recursos: un talent incontestable per a l’el·lipsi i una habilitat notable per desplaçar el focus del relat d’un personatge a un altre. Els seus narradors sempre són veus alienes a l’acció, s’enfonsen de manera sobtada en la ment i en el cor d’un personatge i s’allunyen amb un botí d’idees i sentiments tèrbols; i poques frases després, es precipiten sobre un altre personatge. Jaeggy li deu a aquesta tècnica l’element distintiu (i decisiu) dels seus relats: tot el que aquí succeeix (desitjos, expectatives, esperances...) circula reflectit en altres personatges, ampliats, alterats, pervertits, concentrats... en el joc de miralls del caràcter aliè.

Analitzar aquests reflexos suposaria espatllar-li al lector la sorpresa de veure en què transformen uns personatges els desitjos dels altres, així que ens limitarem a assenyalar que el procés inclou animalitzacions i destins cruels. Sorprèn en aquesta atmosfera gairebé austríaca que el culpable no sigui la incomprensió, més aviat al contrari: és precisament la comprensió profunda de les motivacions alienes el que mou a l’odi, el menyspreu o el crim, com succeeix en el millor dels relats del llibre, “La vella fàtua”. Si en algun moment el lector sent vertigen davant els abismes de malícia que obre Jaeggy, li recomano que es regali un descans a “La promesa”, un sec informe material sobre una perllongada relació amorosa que dins l’entorn opressiu del llibre es viu com un dia de festa.

Admet altres explicacions, però. No serà aquesta por al cel que esmenta el títol la sospita que l’immens cel està cec? I si en un món narratiu dominat pel reflex no hi ha res en la insuportable extensió de l’univers que s’interessi per reverberar l’existència humana?