Joves i acadèmics, dues visions sobre el català

El manifest d’Els marges és del 1979. Fa molts anys que es canten les absoltes al català. Tants, que hauria de provocar una mica d’incredulitat. Aquest diumenge, el programa 30 minuts de TV3 ha tornat sobre el tema. L’enunciat previ al reportatge, del seu director, ha estat apocalíptic, lúgubre. El problema del català ja no és solament “l’hostilitat de l’Estat espanyol”. Ho són el milió i mig d’immigrants que parlen unes 200 llengües i que el jovent ja no mira la televisió pública. El seu oci és la xarxa, on, ha dit, el català és residual. La menció a la immigració feia arribar la flaire del Manifest Koiné quan deia que Franco va completar el procés de bilingüització forçosa amb, entre altres maniobres, “la utilització d’una immigració arribada de territoris castellanoparlants com a instrument involuntari de colonització lingüística”.

Curiosament, en aquesta mateixa presentació, TV3 empetitia el seu futur paper en la normalització del català. Ja no és rellevant per a les audiències joves. La intervenció dels experts ha anat de l’advertència quasi pòstuma a la culpabilització del parlant. Una tria molt homogènia. No hi ha altres veus?

Òbviament hi ha peces de convicció, com la lamentable situació del català al Rosselló o Alacant i la dificultat d’emprar-lo en la Justícia per un buit legal que dona el dret a fer-lo servir però no crea l’obligació al jutge de conèixer-lo. Les tres s’han mostrat. Com també s’ha parlat de la immersió a les aules i de les llengües del pati, sense proposar, sortosament, per part del programa, cap correctiu lingüístic sobre aquest temps de lleure.

Però hi ha hagut una altra colla d’intervencions que francament eren més noves i optimistes que l’habitual repertori d’experts. Immigrants, emprenedores, músics, influencers... tots joves, que fan servir el català a la xarxa. Una youtuber o un raper. I el fan servir sense fer-ne un problema de tot ni obligats per un mandat superior, sabent la mida del seu mercat. David Carabén, de Mishima, que va començar cantant en anglès i ara ho fa en català, ho ha explicat més barrocament: “La nostra generació”, la que canta català, “és la primera on a les platees no hi ha banderes i tens la fantasia de cantar en una llengua no connotada ideològicament, políticament, nacionalment. Simplement és la llengua d’aquesta societat i la triàvem per cantar-nos a nosaltres mateixos”.

La llengua és un utensili. Per escriure llibres o comprar el pa... Si et fa servei la fas servir. Una supervivència que no s’ha de refiar del sentiment de deure identitari. I el problema no és que hi hagi altres llengües. El problema seria que aquest jovent pensés que el català és una nosa. El programa tenia mals auguris, particularment sobre el català a la societat digital. És veritat que Netflix no parla català. Però també ho és, com es va subratllar en aquest 30 minuts, que la Viquipèdia va ser la segona al món de la wikimèdia. Uns auguris que les intervencions dels joves, més un símptoma que una dada sociològica, desmentien. Finalment, una contradicció de discursos entre l’acadèmia convidada i exemplars de noves generacions.