Petits indicis de canvi de paradigma

La primera derrota de la majoria independentista al Parlament català segurament tindrà un recorregut limitat. La moció no és vinculant. Només el president Torra té capacitat per convocar eleccions i ni el seu tutor ni la seva tossuderia fan previsible que emprengui aquest camí. La resistència és el seu lema. A més, qualsevol càlcul racional fa desaconsellable per als interessos del sobiranisme convocar unes eleccions que vindrien a completar un cicle electoral ja molt sobrecarregat, amb dues convocatòries a la vista que no sembla que els seran gaire favorables. El vot en clau espanyola d’unes generals no els ajuda, encara menys quan els seus portaveus han expressat un reiterat i irresponsable menyspreu pel que passi a Espanya. Tant el 28 d’abril com les municipals i europees de maig contribuiran a evidenciar la mal dissimulada fractura del bloc independentista, que té els ulls posats en la batalla entre Junts per Catalunya i Esquerra Republicana per l’hegemonia sobiranista.

Però aquesta primera punxada parlamentària de l’independentisme té cert valor indiciari. La moció l’havia promogut el PSC. I aquest partit ha aconseguit una cosa que ni tan sols ha gosat plantejar-se Ciutadans, primer partit de l’oposició, que mai ha pogut aspirar a obtenir prou suport per donar algun ensurt a l’independentisme. Els seus parlamentaris no han pogut dissimular la frustració perquè Iceta amb menys escons ha aconseguit el que estava fora del seu abast. I per això no han entrat en el joc fins a l’últim moment i a contracor. Els comuns s’havien sumat a la protesta. I la CUP es quedava a casa.

De manera que l’evolució del camp de joc no passa per l’alternativa unionista, sinó per una ampliació de les opcions que, en aquests moments, està prenent cos a través del PSC com a dipositari del vot útil per evitar que el trident de la dreta governi Espanya. Una qüestió a la qual l’independentisme ha renunciat, en bona part per interessos personals dels qui necessiten sarau per continuar existint i mantenir l’ambigüitat sobre el suport a un Govern socialista, amb el doctrinari argument que en el fons tots són iguals. I Ciutadans paga haver-se deixat arrossegar pel que li demanava el cos, sempre emprenyat, i alinear-se incondicionalment al front de la dreta reaccionària, apuntant-se sense escrúpols al carrusel de les injúries, presentant Sánchez com a ariet de l’independentisme (que Déu els agafi confessats!) i convertint la seva derrota en un objectiu prioritari. Amb els Comuns en dificultats per l’eterna malaltia infantil de l’esquerra –el narcisisme de les petites diferències–, el PSC és el candidat més ben situat per aconseguir el vot útil dels qui, a una i altra banda, pensen que la pau és possible.

La gent ja ha après que per més teatre que es faci, quan l’autoritat ho ordena, els llaços s’acaben traient

I, en aquest context, la votació parlamentària de dijous anuncia, i qui ho vulgui entendre que ho entengui, l’evident: el final de recorregut d’una estratègia presumptament unitària de l’independentisme, que ho és només de boca, que està demostrant el seu esgotament i que comença ja a tenir costos indissimulables per als seus promotors. El recurs permanent als gestos simbòlics té els seus límits. I si els absents haguessin pogut votar, és a dir, si se’ls hagués substituït per diputats efectius, l’independentisme no hauria perdut la votació. Donar la culpa a Llarena és un recurs gastat que dissimula malament la punxada. Aquests arguments cada vegada tenen menys recorregut. I la gent ja ha après que per més teatre que es faci, quan l’autoritat ho ordena, els llaços s’acaben traient.

Pot ser que una vegada es completi el cicle electoral es recompongui l’escenari i es revisin les estratègies. Però quan s’intenta sortir de l’espai del possible i es fracassa però es posa l’obstinació a no reconèixer-ho, a mesura que els dies passen la fabulació decau. I els retards a l’hora de canviar d’estratègia es poden pagar cars. És probable que Torra continuï pensant que encara tindrà un momentum amb la sentència del Suprem, però fins i tot pot ser que aquesta sigui prou astuta perquè no aporti la gasolina necessària perquè torni a atiar el conflicte.

De manera que, tot i tenir caràcter més testimonial que no pas real, l’ensurt parlamentari de dijous sí que aporta indicis d’un cert canvi de paradigma que comença a trencar la lògica simple de la confrontació unionistes/sobiranistes. I Ciutadans sembla que ha captat que, atrapats en la seva estratègia radical-nacionalista, aquesta mutació és una mala notícia per a ells.