Evolucions del Jo poètic

Hi hagué el Jo del poeta romàntic que, enfrontat a un món que no volia la poesia, decidí que la seva única opció vital era el suïcidi. Així ho va exemplificar Thomas Chatterton i ho va immortalitzar dramàticament Alfred de Vigny. La impossibilitat de viure com a Jo poètic conduïa a la tragèdia. El Jo romàntic funcionava per un antagonisme insalvable amb la societat.

En el modernisme, l’excentricitat va ser la manera de manifestar la raresa del poeta. El seu enfrontament contra el marbre públic, envaint l’estatuària com molsa per les llivanyes, va donar-li, curiosament, aparences cosmopolites. Era atractiu, suggestiu. Semblava interessant.

El vat amb aura popular, molt més textualitzat per l’evolució del món cap a una universalitat lectora, quedava buidat de la contesa, de la causa poètica com a resistència i oposició, i en canvi guanyava un aire oracular que li feia assolir el destí cobejat (oh, Jo poètic consentit!) a través de l’enigma de l’escriptura.

Aquesta actitud màgica i profètica feia que el poeta assolís un valor social, que servís per a alguna cosa: escriure.

Per tot això, el Jo poètic modernista es començà a fragmentar en una dualitat movedissa: l’artista que conviu amb cordialitat i l’artista desertor, tots dos en un sol Jo.

Però la vivència d’aquest entra-i-surt cívic encara estava conformada sobre un sentit completament romàntic de la malaltia poètica —diguem-ne així.

Amb les avantguardes, el Jo poètic es va descentrar i disgregar completament. Va ser un magnífic espectacle perquè, a mesura que es descomponia, s’anava tornant cada vegada més egocèntric: l’escriptura era un protocol minuciós de concentració en un projecte de dissolució, la literatura treballava la funció autocreadora, el Jo poètic es dedicava exclusivament al Jo poètic.

I aquest és el salt més extraordinari, perquè ja no hi ha una voluntat de transcendència o un desig de posteritat, sinó que el Jo es fa personatge, simplement, per ser, es literaturitza per poder realitzar-se en el projecte artístic.

Això ho explica molt bé Juan Ramón Jiménez al text Ideolojía, quan diu: “Si yo me he dado vida consciente en mi obra, recreándome, nada me importa morir o que ella muera. He cumplido con mi deber consciente”.

Hom es fa a si mateix en l’obra. O, com a mínim, cerca la manera de fer-se en l’obra, de ser més enllà de si mateix.

En el recent llibre Poemes intestins d’Albert Mestres (Edicions 62, 2018), hi ha un poema que podria servir-nos per tancar aquesta elucubració: [...]“no refila no / ella cap enfora / de dins cap enfora / cap a algú no no / no / refila cap dins / per fer venir algú / la merla”. I aquest algú, la majoria de vegades, segons interpreto, és el Jo poètic. La merla.