Un Nobel per al Bru de Sala

Com que no hi ha cap premi Nobel de Literatura Comparada, caldria demanar al jurat suec que n’instaurés un per al Bru de Sala, gràcies a un sol article: Els dolents i el català, aparegut a El Periódico el 14 de gener, on ens diu que la literatura catalana és apocalíptica i la castellana integrada. Ho raona admirablement afirmant que el comú denominador de la literatura espanyola és “el contrast entre el mestratge descriptiu i el conformisme davant l’autoritat i la societat vertical”, mentre que la literatura catalana parteix “d’una posició inconformista i rebel, d’un desig d’horitzontalitat que la impotència no amanseix”. Quina meravella de discerniment, aquest home!

Però això no és tot: resulta que, si els escriptors catalans dolents (segons ell, Josep Carner, Carles Riba i Josep Pla) no són realment tan dolents, és perquè són (atenció, lectors!) criptosubversius. I, en canvi, els realment bons (entre altres, segons ell, Baltasar Porcel i Miquel de Palol) són pura dinamita contra l’ordre. Es fa del tot necessari recollir firmes a la plaça de Catalunya per demanar que s’instauri, com més aviat millor, aquest Nobel de Literatura Comparada. No oblidem que el Bru de Sala, ja de molt jove, era posseïdor d’una estranya maduresa. Ho va dir l’Albert Manent (Déu l’hagi perdonat!). De fet, sí que ho era una mica, d’estranya, perquè va escriure La fi del fil, un llibre que, com el seu nom indica, versifica sobre la crisi del sector tèxtil.

La xarxa es va omplir d’insults i atacs contra ell, però tota mena d’atenció, ni que sigui negativa, a ell el transfigura (no hi ha foto seva sense el seu somriure de satisfacció genètica). Jo, en canvi, l’admiro molt. De fet, crec que li haurien de donar el Nobel de tot. Pertany a una generació d’escriptors molt intel·ligents que es van situar molt aviat a l’abric de l’Administració, que és la millor manera d’inflar la bossa. Com a escriptor català, no sé si és criptosubversiu o pura dinamita o si, ara i adés, alterna les dues coses. Alguns amics em diuen que, d’escriptor, res; que només és un escrivent llagoter al servei del poder, i que ho dissimula molt bé nedant i guardant la roba. Res, pura enveja.

L’únic obstacle que potser impediria donar-li el Nobel és que té una temible competidora, que en lloc de nedar i guardar la roba, es tira directament a l’aigua vestida. Es tracta d’una altra escriventa: la imparcial, l’educada i continguda tertuliana de FAQS, l’hagiògrafa del Mas, la fan del puigfugit i del seu ratafiós successor, la gran propagandista i flama del procés: la patriòtica Pilar Rahola (que també sap com inflar la bossa amb els substancials favors que li proporciona el rei Artur). No tots els països poden estar orgullosos de tenir un parell de joies així, llumeneres i guies intel·lectuals de la nostra futura independència. Només de pensar-hi, em venen ganes de sortir al carrer i cridar: “Visca Catalunya lliure!”.