Debat obligat

El president de la Generalitat va solemnitzar dimecres passat el rebuig als Pressupostos a causa de la passivitat del president Sánchez davant el procés judicial a què s’enfronten els líders que van participar en la proclamació unilateral de la independència de Catalunya. Al mateix temps, els partits integrats al Govern anunciaven la seva disposició a aconseguir acords amb l’Executiu en diverses matèries, inclosa la pressupostària. Aquesta doble estratègia de les forces partidàries de la secessió de Catalunya ha accentuat els dubtes del Govern central sobre el fet de prolongar la legislatura, prorrogant els Pressupostos que va aprovar el PP i introduint correccions mitjançant decret llei, o dissoldre les Cambres i convocar eleccions.

El simple fet que el Govern central dubti està permetent als partits independentistes escamotejar la resposta a una pregunta essencial en aquests moments, que és quines són les raons de la flagrant contradicció de rebutjar en bloc uns Pressupostos que, d’altra banda, estan disposats a salvar en part mitjançant acords limitats. El cas és greu, pel fet que 18 dirigents polítics estan esperant un judici i convé bandejar del debat polític les escenificacions dirigides a ocultar les realitats que estan en joc. Si els partits independentistes proposen simultàniament rebutjar i salvar els Pressupostos és perquè prefereixen continuar instal·lats en l’ambigüitat per raons electoralistes abans que reconèixer davant els ciutadans que van confiar en ells que el seu programa de secessió no tenia les majories necessàries, que la seva aplicació unilateral només era possible mitjançant la comissió de delictes, i que les responsabilitats penals que ara se substancien judicialment no poden ser limitades des del Govern. Si rebutgen negociar els comptes públics, els independentistes fingeixen mantenir l’enfrontament amb un Estat que, segons ells, és autoritari, mentre que si proposen col·laborar en l’aprovació d’esmenes als Pressupostos en vigor estan reconeixent la naturalesa democràtica d’aquest mateix Estat.

L’opció de prorrogar els Pressupostos i salvar alguns dels seus elements mitjançant decret llei suposa aprofundir en una anomalia institucional que consisteix a normalitzar com a ordinaris procediments legislatius que el sistema constitucional reconeix com a extraordinaris. Els arguments invocats per Sánchez en l’oposició, en el sentit que el Govern de Rajoy havia de dissoldre les Cambres si no aconseguia l’aprovació dels Pressupostos, encara són vàlids, com també ho són les crítiques que li dirigia pel recurs excessiu al decret llei. Des del moment en què Ciutadans es va desmarcar del PP i va obrir les portes al debat, el que cal esperar dels grups parlamentaris és que entrin en el fons dels comptes del Govern, no que condicionin la seva posició a assumptes que s’han d’abordar per altres vies.