“Vaig estar a l’Antàrtida abans que a França”

Pablo Rodríguez Ros (Cartagena, 1990) era com el típic nen escolta de les pel·lícules americanes: així com molt curiós, que després es fa gran i resulta que les aventures de la infància no van ser res en comparació amb les d’ara. A més, com el nen en qüestió havia nascut en una família marinera d’aquestes amb les quals se surt a pescar els caps de setmana, doncs la cabra va acabar tirant cap a la muntanya. O més aviat cap al mar, perquè el xaval havia crescut veient una baluerna de 82 metres d’eslora atracada al port de la seva ciutat natal. I llavors es va començar a preguntar per la classe de persones que treballaven allà, que jo també vull. I com que el vaixell va resultar ser el buc d’investigació oceanogràfica Hespérides (A-33) i ell no volia ser ni metge ni militar, ho va tenir clar: doncs científic.

Ha participat en cinc expedicions científiques, una d'elles donar la volta completa al continent gelat

I va estudiar Ciències Ambientals a la Universitat de Múrcia —va ser el primer de la seva promoció—, va fer un Erasmus a Escòcia, un màster, i ara s’està doctorant amb una beca de La Caixa a l’Institut de Ciències del Mar (ICM-CSIC). A aquest ritme, el 2015, i amb només 24 anys, li van oferir d’afegir-se a una expedició científica (projecte PEGASO) ni més ni menys que a l’Antàrtida. Amb què? Amb el buc Hespérides, (amb el qual va començar tot). Casualitats de la vida, el seu pare, que treballava en la drassana, va participar en la construcció dels motors del vaixell que després el portarien a ell al continent gelat.

“És curiós, però vaig estar abans a l’Antàrtida que a França, que està aquí al costat. En la meva família no es pot dir que fóssim pobres, però vaig tenir una infància humil: soc fill de treballadors. I sí, ara em considero un privilegiat, però tot m’ho he guanyat a força de treballar. Soc 100% fill de l’escola pública”, resumeix.

“És curiós veure com l’oceà, sent fosc, produeix núvols blancs”

“Cartagena és una terra de drassanes i militars. Jo, de fet, no vaig conèixer el primer oceanògraf fins als 18 anys, quan vaig ser a la universitat. En aquella època, no sabia ni a què es dedicaven”, explica l’ara investigador predoctoral a l’ICM-CSIC, on realitza una tesi en Biogequímica i canvi global. Fa tres anys que viu a Barcelona, investigant el paper del fitoplàncton (microorganismes marins) en la formació de núvols en llocs llunyans de l’oceà i com el canvi climàtic pot afectar a aquest procés. “És curiós veure com l’oceà, sent fosc, produeix núvols blancs”, deixa anar.

Des de les instal·lacions de l’ICM-CSIC contempla les vistes de la platja de la Barceloneta i admet que “aquí s’està molt bé”. Encara que “jo soc més d’anar movent-me d’un costat a l’altre”. Qui no ho faria: entre el novembre del 2016 i el març del 2017, Rodríguez Ros va tornar a l’Antàrtida. Va ser un dels quatre integrants espanyols que van participar en la Antarctic Circumnavigation Expedition (ACE), la primera expedició científica de la història a bord d’un buc oceanogràfic que va fer la circumnavegació completa al continent gelat. L’objectiu era recollir informació per entendre l’impacte del canvi climàtic a l’oceà Austral. “La pena és que el meu avi morís quan encara feia la carrera i no ho va poder veure”. Amb 27 anys, ja ha fet cinc expedicions científiques per tot el planeta.

Un científic ‘millennial’

Hàbil a les xarxes socials (“els millennials som uns asos en això”), és molt actiu a Twitter, on comparteix, debat i contrasta informació científica. També té un blog anomenat Super Science Me, en el qual explica en directe les seves experiències a bord dels bucs d’investigació i en les seves estades científiques. L’última, a la Polinèsia francesa, on va estar un mes investigant els intercanvis gasosos en els esculls de coral. “M’interessa molt explicar a la meva generació el canvi climàtic de manera diferent. Sempre dic que s’ha de fer d’una manera més local. És a dir, parlar menys d’ossos polars i explicar a la gent com l’afectarà en el seu dia a dia. Per exemple, a Barcelona es pot explicar que en el futur els tomàquets podran costar dos euros més”.

Al setembre del 2019 iniciarà una estada d’un any a Califòrnia (Estats Units) gràcies a la beca internacional Fullbright. “Som molt pocs els companys de carrera i màster que ens hem quedat a Espanya. La majoria estan escampats per tot el món. La meva generació és la de ‘escolta que ens les pirem’. Som el país d’Europa amb menys científics per cada mil habitants. És un drama invertir tants diners a formar una persona i després ‘regalar-la’ a un altre país. El nou ministre de Ciència, Innovació i Universitats, Pedro Duque, ha de resoldre molts problemes. El millor que pot fer és anar a poc a poc, un per un, sense pressa, i bé”.