El rei de Catalunya

Formalment són només tres paràgrafs per subratllar les obligacions dels diputats triats el 21-D. Que han de dedicar-se als problemes reals, no als ficticis; pensar en tots els catalans, no exclusivament en una part; respectar la pluralitat i actuar amb responsabilitat.

En els fets, el discurs sencer està dedicat a Catalunya. No podia ser d’altra manera en una vigília nadalenca plena de fúria i de soroll, en què un president català fugit i destituït ha declarat la victòria electoral de la seva “república catalana” sobre “la monarquia de l’article 155”.

El discurs fa tres coses. Primer, donar resposta als qui impugnen la democràcia espanyola, la seva modernitat, el seu paper internacional i, naturalment, les seves institucions, fins a sembrar el dubte sobre el sistema de llibertats. Segon, destacar els gravíssims problemes dels quals de vegades distreu la centralitat de la crisi catalana: l’atur, les desigualtats, la corrupció, el medi ambient, el compromís amb Europa o la violència i abusos contra les dones.

I, en tercer i destacat lloc, assenyala que els catalans han triat els seus representants i aquests i ningú més són els que hauran de tenir el protagonisme. Ni un esment a la presidència de la Generalitat o al Govern suspesos; a la república nonada, que ara es pretén reanimar; als procediments judicials en curs ni, per descomptat, a les reclamacions de Carles Puigdemont des del seu desterrament autoimposat. No podia ser d’altra manera, si es llegeix com a continuació del discurs del 3 d’octubre, quan va assenyalar “la deslleialtat inadmissible cap als poders de l’Estat” per part de les autoritats destituïdes.

Amb poques paraules, i moderades, es poden transmetre missatges contundents. Queda clar que hi ha hagut enfrontament, exclusió, discòrdia, incertesa, desànim i empobriment moral, cívic i econòmic. Queda clara l’esperança de recuperació: de la serenitat, l’estabilitat i el respecte mutu; de la confiança, el prestigi i la bona imatge de Catalunya. I, sobretot, que les institucions i la Constitució, l’article 155 també, han funcionat i ara els parlamentaris han de posar-se a treballar dins de la legalitat.

Felip VI va començar el seu regnat l’any 2014, l’any escollit per l’independentisme per arribar a l’autodeterminació, coincidint amb el tricentenari de la caiguda de Barcelona en la guerra de successió, el referèndum escocès i l’oportunitat que oferien les crisi econòmica, política i fins i tot institucional. En aquest envit persistent s’ho juga tot, el regnat i la corona, identificada com mai en la història amb la democràcia i la Constitució. Al final de la partida, serà rei de Catalunya o no serà.