Teoria de l’escriptura

Cada llibre d’Adrià Pujol (Begur, 1974) podria qualificar-se com un disbarat d’humor corrosiu d’una enorme incontinència verbal que desarma qualsevol gènere literari que toca. Escafarlata d’Empordà era un llibre de records que tergiversava les pautes del pacte autobiogràfic; a Picadura de Barcelona l’autor fragmenta i retalla l’experiència personal per fingir que escriu una novel·la reflexiva sobre els seus avatars vitals a la capital després de matricular-se a la universitat; i a Guia sentimental de l’Empordanetdesmunta els tòpics a partir dels quals se solen confegir les guies de viatge per als turistes desvagats: qui segueixi les seves recomanacions, dinarà a restaurants sense glamur, toparà amb museus que no es poden visitar perquè estan tancats, i coneixerà uns llocs de coneixença imprescindible que l’autor reconeix no haver trepitjat mai.

'La carpeta és blava'

Adrià Pujol

Labreu

294 pàg.

16 euros

En tots tres, el territori literari per on transita Pujol és l’Empordà, i en tots tres hi ha nombroses referències al marcat sentit de l’humor de la zona, el collonar, com si es tractés d’una aquelles obsessions que, si es diluciden, s’obre la porta a un interregne desconegut, fins al punt que promet que algun dia formularà una teoria sobre l’art de collonar. Pujol ha complert amb la seva paraula: el llibre es diu La carpeta és blava —durant un sopar, Josep Pla va martiritzar Salvador Espriu recordant-li que “la finestra és verda”, una manera de dir que la prosa havia de ser clara i concisa—, i és d’aquells llibres en què el lector busca una cosa i n’acaba trobant una altra, potser més valuosa, i que el transporta cap a un territori més profund.

En un principi, doncs, La carpeta és blava és un setge antropològic a les qualitats i les virtuts de l’humor empordanès, i se’n segueixen els passos a través de la història, la geografia, la filosofia, l’etnologia, la literatura, i Pla, Salvador Dalí, Carles Fages de Climent i Ventura Ametller hi diuen la seva. Però el lector s’adona ben aviat que Pujol dinamita les convencions de l’assaig, que nega la unitat i la continuïtat, la coherència, i que opta per un criteri sistemàtic que aniquila tot sistema, carregat sempre amb l’arma de la rialla escèptica i amb una gràcia innegable que nega qualsevol solemnitat i rigidesa, com si des del principi fins al final collonés el lector, es collonés a ell mateix i a la literatura en general, com si Pujol rigués de la modalitat assagística emprada i de qualsevol noció d’obra oberta, com si La carpeta és blava, en fi, fos un conjunt de peces soltes que es poguessin encaixar de la manera que a un li donés la gana. Com si fossin una nova versió de Jacques i el seu amo, el narrador i Iakim, un arquitecte barceloní instal·lat a l’Empordà, es troben per casualitat i improvisen un sopar, van a un camp de bales de palla i contemplen els senglars que corren al voltant, tornen a la casa on han sopat i, mentre un dorm una mica, l’altre escriu a l’ordinador unes quantes meditacions sobre l’humor empordanès, fins que arriba el moment d’espavilar-se i anar a Begur per veure sortir el sol per darrere de les illes Medes. I mentrestant, el narrador i Iakim no paren de parlar i d’intentar delimitar què és el collonar, amb el tret distintiu que qualsevol hipòtesi acaba suspesa i es desarticula, qualsevol possibilitat de teoria flota en la incertesa i tota aproximació acaba sent governada amb un caire burlesc o ambigu que es dirigeix inevitablement cap a la filigrana feliç de ser només una filigrana. Al cap i a la fi, la millor definició del que conté La carpeta és blava es troba en el mateix llibre: “Una barreja d’ironia i d’humor negre única, acompanyada amb una rodella de surrealisme i un raig de violència”, que el lector consumeix amb uns glops enormes de felicitat literària: no és cap sorpresa constatar la perícia verbal de Pujol, i és admirable la seva capacitat per contemplar la conducta quotidiana de la naturalesa de la gent.

Pujol ha escrit un feix de divagacions erràtiques sempre molt intel·ligents que no deixen de ser un signe inequívoc d’un sentit de l’humor inqüestionable. També hi ha la possibilitat de substituir collonar per escriure i collonador per escriptor, i aleshores La carpeta és blava esdevindria un bon tractat sobre una manera molt determinada d’entendre la pràctica literària, com un espai regit per la llibertat, els capritxos i els purs antulls de l’autor.