Vot al PSC amb avís al PSOE

La victòria de Miquel Iceta a les eleccions internes del PSC ha estat clara, té l’enorme avantatge que no s’ha produït després d’una confrontació ideològica, sinó sobre diferències programàtiques i tàctiques i, per tant, no deixa un partit dividit. No obstant això, la votació dels afiliats ha deixat clares algunes coses d’innegable valor polític. Una d’elles és que els militants han confirmat clarament la negativa rotunda al fet que l’esquerra es converteixi en la taula de salvament de Mariano Rajoy per a una eventual investidura com a president d’un nou Govern del PP.

El PSC no vol això i aposta clarament a favor que el conjunt del socialisme espanyol segueixi en aquesta sintonia, en contra dels desitjos de part dels seus dirigents. De rebot, aquestes eleccions internes també han servit per remarcar una de les innovacions recents del socialisme hispà, justament en un moment en què està sent qüestionada: la submissió de les grans decisions, com l’elecció de líder i les aliances, al vot dels afiliats. S’haurà de veure si això influirà en l’actual debat intern del PSOE. Però el repte és aquí i tant Iceta com Parlon aposten per posar en pràctica aquesta fórmula en la controvèrsia sobre la investidura de Rajoy.

El calendari polític ha propiciat que aquesta sigui una de les conclusions principals d’una batalla en la qual, no obstant això, el que es jugava era una altra cosa: el canvi generacional a la cúpula del socialisme català. I no una renovació en les millors condicions, com quan el PSC era un gran partit de govern. A l’inrevés, el debat ha versat sobre com adaptar-se als múltiples canvis provocats i requerits per una etapa marcada per les derrotes electorals, l’escissió de gran part de l’ala catalanista del partit i pel sorgiment de dues forces que estrenyen l’espai social i polític socialista per tots dos flancs: Ciutadans per la dreta i En Comú Podem per l’esquerra.

A Iceta no li tocava retirar-se per edat, al contrari, la seva data de naixement, 1960, el converteix en un polític que està arribant a una maduresa de la qual es pot esperar que encara li queda molt a fer. Però la veritat és que Iceta és aquí, a la direcció del PSC, des de sempre, des que hi ha memòria del partit. A primera o segona fila, però gairebé sempre manejant els fils. I de forma molt ostentosa des del congrés de Sitges, que va derrocar Raimon Obiols el 1994. Era, per tant, pertinent que una dirigent relativament nova i molt jove oferís canvi generacional.

La dada que cal retenir en aquest aspecte és que la candidatura de Núria Parlon, nascuda el 1974, ha obtingut ni més ni menys que el 46% dels vots. No ha guanyat, però queda clar que gairebé la meitat dels afiliats que han participat en la votació volien renovació. També queda clar que, després d’un període de forta tensió política, els reflexos conservadors s’han imposat en un partit en el qual quatre de cada deu militants tenen més de 65 anys.