Més de 24.000 avis estan en llista d’espera per entrar en una residència

Milers d’avis catalans dediquen els últims anys de la seva vida a esperar. A esperar, fins a quatre anys, que la Generalitat els concedeixi una plaça en una residència pública o concertada. Segons dades del Departament de Treball i Afers Socials, el juny del 2016 hi havia 24.401 persones grans a la llista d’espera per accedir a una residència a Catalunya. El 2011, quan es començaven a executar el gruix de les retallades, eren unes 17.000 les que esperaven per una plaça residencial.

Tots els avis que fan cua són grans dependents —de grau II o III—, amb una salut molt fràgil que empitjora cada dia que esperen. Tenen aprovat el Programa Individual d’Atenció (PIA), el mecanisme pel qual s’assigna una prestació adequada al seu estat i grau de dependència (la residència, en aquest cas), però no poden disposar d’aquesta ajuda per manca de recursos públics. Encara que el finançament de la llei hauria de ser a càrrec, a parts iguals, de la Generalitat i el Govern central, l’Administració catalana n’ha hagut d’incrementar la partida (910 milions d’euros, un 70% del pressupost del departament) a mesura que baixava la part de l’Estat, que ha retallat 240 milions els últims tres anys.

El departament reconeix que “la permanència a la llista d’espera pot ser des de tres mesos fins a tres anys, depenent del territori i la residència”. Però les entitats del sector van més enllà: “L’espera mitjana per entrar en una residència pública arriba als quatre anys, i en una concertada, oscil·la entre els quatre mesos i l’any i mig. De vegades, quan truquem per concedir la plaça, la persona ja és morta”, explica Vicente Botella, president de la patronal de petites i mitges residències, UPIMIR. Segons el mateix departament, uns 22.500 catalans han mort en els últims cinc anys mentre esperaven rebre les ajudes que fixa la Llei de dependència. El 2015 van morir 3.346 persones, un 11% més que el 2014, encara que menys de la meitat de les morts registrades el 2011.

El departament puntualitza que, de les 24.401 persones grans que esperen una plaça pública, a unes 5.000 les atenen en una residència privada a través de la prestació econòmica vinculada (PEV), una ajuda econòmica per subvencionar una plaça privada a l’avi mentre no se li concedeix un llit en una residència pública. El govern anterior, d’Artur Mas, va suspendre aquestes prestacions durant més d’un any i les va reactivar a finals del 2014 només per als dependents més greus, els de grau III.

Un portaveu d’Afers Socials assenyala també que “s’ha de tenir en compte que algunes persones s’apunten a la llista d’espera en previsió de futur”. A més, afegeix que a uns 14.000 avis que hi ha a la llista d’espera “els atenen mentrestant a través d’altres serveis”, com centres de dia, atenció domiciliària o cuidadors no professionals.

No obstant això, les entitats del sector adverteixen de l’estat greu en què arriben els avis a les residències. “La nostra feina cada vegada és més sanitària i menys social. Els avis que fa molt temps que esperen, quan arriben, duren quatre mesos i moren. S’han transformat en centres per morir, no per viure-hi”, lamenta Botella. El vicepresident de l’Associació Catalana de Directors de Centres i Serveis d’Atenció a la Dependència Gerontològica (ASCAD), Iñaki Antón, assegura que en els últims anys la llista d’espera per entrar a residències concertades o col·laboradors s’ha multiplicat per tres. “Els pacients ens arriben en un estat molt pitjor que fa quatre anys. Alguns moren, d’altres pateixen moltíssim perquè requereixen cures especialitzades que no tenen. Arriben en un estat preterminal”, apunta. El gerontòleg ha comprovat que la supervivència en alguns dels seus centres ha passat de ser de dos anys i quatre mesos el 2011 a ser d’un any i quatre mesos de mitjana el 2015.