Madrid/Barcelona

L’alcaldessa Carmena sotmet a l'opinió dels madrilenys la reforma de la plaça d'Espanya (i limítrofs), convertint en subterrània fins i tot part de la Gran Via. És una bona idea?

Aparentment, sí, consultar sempre és bo. Però si s'ha de jutjar pel que va passar fa un lustre amb el referèndum sobre el tramvia barceloní, hauria d'afinar-la perquè el tret de la democràcia directa no li surti per la culata del caos i la confusió.

La gran diferència a favor de l'operació madrilenya és que es tracta, més que d'un referèndum, d'una consulta molt oberta. Així que anirà sobre 18 qüestions, les respostes de les quals serviran com a directrius per redactar un pla: es busca més obtenir impressions/opinions que dirimir entre les possibles decisions.

I no com en el cas del tramvia barceloní que havia d’unir les dues línies a la perifèria (la de Badalona i la del Baix Llobregat) pel tronc central de la sencera Diagonal, i sobre la qual es plantejaven tres alternatives: en forma de rambla, de bulevard o res de res. Allò va acabar en fiasco, perquè va sortir la tercera opció, amb el 80% de vots i una participació del 12% de ciutadans, cosa que va endur-se l'alcalde Hereu. (I encara molt pitjor va ser la consulta de l'alcaldessa Botella, que només va rebre 70 aportacions).

Malgrat la diferència, la consulta d'ara comparteix defectes amb aquell referèndum. No fixa un quòrum mínim de participants per a tenir validesa i inclou l'opció dubitativa: no fer res.

L'opció de no fer res no té sentit: per a això tampoc fa falta consultar, es deixa tal com està. Indica inseguretat i és pastura d'esmena global a l'equip consistorial convocant. Els que el tinguin de cap d’esquila per qualsevol altra causa que no sigui la sotmesa a consulta disposen, votant inacció, d'una ocasió òptima gratis per descavalcar-lo o desprestigiar-lo.

La democràcia assembleària acaba de mostrar les seves disfuncions en el cas CUP-Artur Mas. El recurs referendari planteja problemes de quòrum i, per tant, de descobriment d'una veritable majoria. A més de la seva fàcil desnaturalització (a Barcelona va haver-hi fins i tot ecologistes que per tombar l'alcalde van militar contra el tramvia!). La democràcia directa pot ser bon complement –si s'organitza bé– de la representativa. Mai, la seva substituta.