Identitat cabaretera

Pot ser que el Círcol Maldà, amb els seus quadres, el seu ambient rococó, aquest terra de quadres blancs i negres…, sigui un dels indrets de Barcelona més adequats per acollir un cabaret (de petit format, esclar). Almenys així ho ha entès Els Pirates Teatre, la companyia que gestiona aquesta sala des de fa gairebé dos anys i que ara allibera els seus instints musicals, còmics i malabars a Balneari Maldà. Cada dilluns d'aquest primer trimestre de la temporada l'espectacle està dedicat a la identitat. Seguiran tres mesos més amb l'educació com a teló de fons per centrar-se, a l'abril, el maig i el juny, en el poder.

El balneari obre les portes a la calma, la relaxació i el riure amb un espectacle cabareter sobre la identitat. Es tracta d'un seguit d'escenes aparentment inconnexes, molt ben embastades amb música, ball, clown i fins i tot malabars. Hi ha moltes coses dels Monty Phyton; hi ha influències lingüístiques i estilístiques de Calders (el mateix Calders irromp en escena: no es vol perdre un prometedor striptease!); de sobte ens trobem que a l'escenari hi ha el Tricicle (encara que siguin quatre… o són La Cubana?) en forma de velletes barallant-se a la cua d'una carnisseria... Aquests pirates beuen de l'ampolla de rom dels millors del gènere, als quals, de passada, reten un divertit homenatge. No cal dir que Els Pirates mantenen la seva pròpia identitat (si no fos així, no hi hauria homenatge, hi hauria plagi).

Res en l'espectacle és gratuït. “Només sóc una persona”, canten, al final, al so de poderosos ukeleles. Per demostrar aquesta tesi (que no és de Perogrullo) fan desfilar per l'escenari un ciutadanus mundi, un explorador a la recerca de l'última tribu verge del planeta (que coneix, això sí, el Burger King) o les velles de la cansaladeria; canten el conte d'un aneguet lleig; treuen de polleguera el públic amb un home d'elegant i puríssim català que està convençut (i orgullós) que parla en castellà; fan perdre els nervis amb la distinció de gènere (no n'hi ha prou amb dir “tots i totes”, no…); mantenen en suspens el públic amb un digníssim striptease que farà la pianista i ens il·lumina, al final, amb un treballador de la companyia de la llum.

La troupe controla amb agilitat i professionalitat els estils que maneja. Van sobrats. Per això s'ho passen bé. Juguen amb un llenguatge esmoladíssim. Es diverteixen amb unes cançons grolleres, insolents, divertidíssimes; gaudeixen amb unes coreografies grotesques i s'atreveixen amb danses malabars (també grotesques, per descomptat). Fan música, a l'ordre de la pianista, amb els citats ukeleles, amb un acordió, amb una guitarra, amb una harmònica o, si s'escau, fent gàrgares. I, el més important, fan que els espectadors riguin i no dubtin en cap moment que el desori cabareter al qual han assistit té un missatge… identitari.