Tragèdies colonials

Aquesta és una placa que van pagar els artillers aquarterats a Catalunya, com a homenatge a un dels seus companys caiguts en batalla. És una peça de ferro situada a l'altura d'un primer pis, a la confluència dels carrers de Tinent Flomesta i Canalejas del barri de Sants, amb la inscripció: “L'excel·lentíssim Ajuntament de Barcelona va donar aquest carrer al tinent d'artilleria D. Diego Flomesta Moya, que va morir de gana i set abans que ensenyar el maneig dels canons a l'enemic”.

Les guerres al Marroc van ser una sagnia de la qual gairebé no es va obtenir benefici, fruit de les necessitats d'un exèrcit que havia perdut un imperi durant el segle XIX, i en el qual molts oficials necessitaven fer mèrits i ascendir en l'escalafó. La sort del tinent Flomesta de la inscripció ens porta a l'any 1921, quan es va produir el Desastre d'Annual. Com en tantes ocasions, el motiu d'aquesta tragèdia cal buscar-lo en la competència entre dos comandaments. Tot va començar quan l'alt comissari Dámaso Berenguer, la màxima autoritat espanyola en el protectorat marroquí, va prendre la població de Tazarut. El seu immediat subordinat, el comandant general de Melilla, Manuel Fernández Silvestre, “un militar temerari i fanfarró que afirmava tenir tres collons, va decidir llançar les tropes de Melilla sobre Alhucemas a tota velocitat”. Ho explicaven Gustau Nerín i Alfred Bosch al seu llibre La guerra que va venir d'Àfrica, en què buscaven en aquell vell conflicte les bases de la posterior Guerra Civil Espanyola.

L'avanç de Silvestre es va iniciar sense trobar excessiva resistència. Confiat per això, les seves tropes van avançar fins a penetrar 130 quilòmetres a l'interior del Rif. Però quan les seves línies de proveïment començaven a forçar-se, la situació va donar un gir i les tropes indígenes van canviar de bàndol. Al maig, l'exèrcit estava al campament d'Annual. Allà, Silvestre va saber que els rifenys havien pres la posició d'Abarrán, on havien mort 179 dels seus 250 defensors. Entre els presoners en aquesta operació hi havia el tinent Diego Flomesta, nascut a Bullas (Múrcia), que s'acabava d'incorporar a la Primera Bateria d'Annual. En una de les seves sortides, la seva unitat va ser assetjada, i ell va resultar ferit al cap i el braç. Morts els seus caps, va assumir el comandament. Esgotades les municions, va inutilitzar les peces artilleres abans de ser capturat. Els rifenys el van curar i van intentar convèncer-lo perquè els instruís en el maneig dels canons, a la qual cosa es va negar, i va morir poc després en negar-se a ser curat i alimentat per l'enemic. Setmanes després va tenir lloc la caiguda d'Igueriben, Silvestre va haver de reconèixer la desesperació de la seva situació a Annual, sense municions ni aigua. L'evacuació va ser una carnisseria, i els rifenys van fer moltes baixes. En aquell combat va morir Silvestre, no se sap si tirotejat o suïcidat. Els pocs supervivents van arribar al campament de Mont Arruit, on es va produir una matança encara pitjor.

Aquesta contundent derrota en batalla va commocionar el país, davant la qual cosa el govern va haver d'encarregar l'anomenat Expedient Picasso, que va destapar la incompetència i la corrupció del contingent colonial, amb dures acusacions als generals Silvestre i Berenguer. Per a les esquerres l'informe va ser tebi en les seves conclusions, malgrat que apuntaven al mateix rei. Per als militars africanistes va ser poc menys que una ofensa, que els va cohesionar com a grup. Per impedir que el procés tirés endavant, el 1923 el general Miguel Primo de Rivera va fer un cop d'estat.

Quan el 1928 es va posar aquesta placa, Sants rebia molta immigració murciana, així que la dedicatòria va tenir aspecte de picada d'ullet cap a ells. El 2 de maig es va aixecar una tribuna que van ocupar les autoritats, el capità general, el governador civil, el president de la Diputació i l'alcalde, que es van dirigir al nombrós públic assistent. Veient les dimensions del carrer, gairebé no hi havia de cabre ni una agulla. El Desastre d'Annual va deixar la seva empremta aquí i en altres carrers de Barcelona, com la dedicada a Fernando Primo de Rivera o al Capità Arenas, tots dos morts al Mont Arruit; la del defensor d'Igueriben, el comandant Benítez; o el carrer Rafael Valenzuela (cap de la Legió mort el 1922 i substituït pel jove comandant Francisco Franco), que el 2013 va ser rebatejat com a carrer John Maynard Keynes.