L'ecotaxa: de la controvèrsia a l'error irreparable

Es va pensar l'ecotaxa com un mecanisme de solidaritat entre l'activitat turística i el territori en el qual aquesta es desenvolupava, i entre els visitants i la societat receptora. El mecanisme era simple: un Fons de Rehabilitació dels Espais Turístics i Naturals que es nodria d'un impost sobre les estades als allotjaments turístics. Un impost finalista per a un fons gestionat amb l'àmplia participació de sectors empresarials, associacions agràries, ecologistes, culturals i sindicats. Una gestió democràtica i transparent dels recursos que s'obtinguessin. Els objectius que es van especificar en la llei van ser: a) remodelar i rehabilitar les zones turístiques, b) recuperar espais naturals i rurals, c) revalorar els elements patrimonials de rellevància social, cultural i turística i d) revitalitzar l'espai agrari com a element essencial del paisatge.

L'any 1999, quan es va constituir el primer govern de Pacte de Progrés, les circumstàncies que marcaven la posició de les Illes Balears en els mercats turístics internacionals eren: (1) una forta competència internacional en el segment de sol i platja –en els últims anys s'havien creat 400.000 noves places hoteleres només a la conca del Mediterrani– i (2) ser líders en un monocultiu turístic altament estandarditzat –turisme de sol i platja– i fàcilment replicable. Això portava a estar en una bona situació en la franja mitjana, mitjana-baixa del mercat –aproximadament un 50% del total de la demanda– i, en canvi, tenir dificultats per penetrar, de manera generalitzada i estable, en els estrats superiors de turisme més exigents. En conseqüència, es patia estacionalitat, falta d'identitat i dependència dels grans operadors internacionals. Era evident que havíem d'enfortir el nostre producte davant d’una previsible guerra de preus provocada per l'augment de l'oferta internacional. Si es patia alguna crisi, aquesta seria de producte.

Aquesta necessària millora formava part d'un projecte global i de futur que conduïa a la redefinició del model de masses en el qual s'estava operant. Havíem de crear un marc adequat perquè les empreses poguessin oferir productes nous i millors: els tradicionals de sol i platja, amb més valor afegit, i d’altres que diversifiquessin l'oferta. Aquest model aspirava a revertir certs mals endèmics, com passar del curt termini a la sostenibilitat, del consum de recursos a la conservació del medi i de l'estacionalitat a una millora en la distribució dels fluxos turístics. Però, sobretot, buscar la complicitat social per revertir una tendència de creixent rebuig de l'activitat turística per part de la població resident. Eren anys en els quals es clamava contra la massificació i la saturació ambiental.

La llei va estar vigent des del maig del 2002 fins que va ser derogada pel següent govern del Partit Popular, presidit per Jaume Matas, l'octubre del 2003. Durant aquest període, entre moltes altres, es van fer actuacions en espais turístics com demolicions d'hotels i apartaments en arenals i primera línia de costa; es van adquirir espais naturals tals com es Canutells, son Real, que van passar a ser espais públics, o sa Coma d’en Vidal, que es va incorporar a la ruta de preda en sec de la serra de Tramuntana; a Palma, es van adquirir l'edifici de l'antiga caserna d’Intendència i el casal de Can Serra; va haver-hi actuacions als aiguamolls des Grau i ses Feixes… En definitiva, si no s’hagués derogat l'impost, actualment, a Balears s’haurien invertit més de 1.000 milions d'euros que haurien permès disposar dels recursos necessaris per a un millor producte turístic i crear les condicions per a un turisme més diversificat i sostenible. Si l'aplicació de l'ecotaxa va ser controvertida, la seva derogació va suposar un error irreparable.

Celestí Alomar Mateu, exconseller de Turisme de les Balears que va implantar l'ecotaxa el 2001 i geògraf.