Lliçons gregues

Grècia pagarà demà els seus creditors. Contra el que alguns auguraven fa una setmana, el seu impagament (default) quedarà d'aquesta manera descartat. L'acord a la cimera de dilluns va a bon ritme. El crèdit pont de la Unió s'ha dispensat en temps rècord; diversos Parlaments han aplaudit les decisions que s'han adoptat; el BCE ha augmentat l'ajuda d'emergència a la banca grega; i el primer ministre, Alexis Tsipras, ha començat a complir un pacte que el disgusta, però amb serietat, com demostra la destitució dels ministres que el van desafiar.

El camí cap al tercer rescat s'allibera, doncs, tot i que continuï eriçat d'obstacles, com l'excés de pessimisme d'acadèmics i agents dels mercats sobre el pes del deute. Certa inquietud sobre la seva bona fi s'entén, sobretot si l'alleujament en venciments i tipus d'interès no fos dràstic. Però al cap i a la fi, la seva sostenibilitat depèn de la capacitat de generar creixement, i les grans acceleracions es registren de vegades després de les grans caigudes.

L'èmfasi en el creixement, i per tant en la inversió (europea), és precisament un dels dèficits que ha mostrat l'Eurogrup en aquests mesos de tensió. Tot hauria anat millor si hagués activat, amb l'exigència a Atenes del compliment de les regles, una estratègia d'empatia, complicitat, nous incentius, que només van sorgir en l'última fase de la negociació.

Els negociadors del Govern de Syriza no ho van posar gens fàcil, com corrobora expost l'actual actitud de l'exministre d'Hisenda, desafiant amb deslleialtat a qui el va encimbellar i a qui va jurar donar suport. Però tampoc van estar a l'altura que calia altres actors de la negociació. Va ser insòlit que el president de l'Eurogrup, Jeroen Dijsselbloem, se n'alegrés amb les retirades de dipòsits bancaris considerant-les com a mostra de desconfiança dels ciutadans grecs envers l'eficàcia del seu Govern: ho eren, però no ho hauria d'haver dit mai. Un responsable apaga incendis, no els agreuja.

També ha estat reprovable la insistència del ministre d'Hisenda alemany,Wolfgang Schäuble, de propugnar com a millor solució la sortida induïda de Grècia de l'euro: no ho és, com va saber veure, i evitar, la seva superior, la cancellera Angela Merkel. Aquestaa hipòtesi ni està jurídicament especificada al Tratat (ja que els constituents la van descartar), ni apareix avui en cap decisió política; però s'ha traslladat als mercats, la qual cosa deteriora la seguretat de la moneda única, un fort revés per a l'euro al qual Schäuble ha de respondre.

L'eurozona, i tota la UE, han de compensar aquestes deficiències i matusseries accelerant la seva integració, de manera que s'enforteixi la unió monetària, en comptes d'afeblir-se. Però als qui els bull la sang pel presumpte col·lapse de l'esperit europeu i el reemplaçament d'una Europa solidària per una altra d'egoista pequen d'ingenuïtat: el tercer rescat exigirà molta solidaritat. O potser és que s'obliden de com n'han estat d'acarnissades en els últims vint anys les discussions econòmiques, per exemple, sobre el pressupost de la Unió, entre rics i pobres, nord i sud, de vegades caricaturitzats com la colla dels quatre i els pigs.

Europa comença a canalitzar el repte grec. No ha sortit enfonsada del expedient més difícil. Però sí que n'ha sortit tocada. Ha d'autoaplicarse els remeis que ja coneix.