Katmandú, un formiguer humà amb infraestructures devastades

No és la primera vegada que un terratrèmol sacseja la capital del Nepal. Katmandú, la històrica ciutat crescuda a la vall del mateix nom com a eix de camins del comerç transhimàlaic entre l'Índia i la Xina, està acostumada a aquestes sacsejades de la terra i la destrucció de la torre Dharahara en el sisme d'aquest matí no és la primera ni serà l'última pèrdua del seu ingent patrimoni de temples, stupes, palaus i monestirs aixecats des d'època medieval i que li van valer la declaració de Patrimoni de la Humanitat de la Unesco.

Katmandú és un formiguer humà abandonat sobre unes infraestructures devastades, i no precisament pels tremolors de terra. Per al viatger occidental, Katmandú és el caos. Una ciutat anàrquica que, no obstant això, sembla tenir regles ocultes que regulen aquests laberints de confusions per fer que tot flueixi. Caòticament, però flueix.

Katmandú és el so irritant de milers de clàxons, xiulets que xiulen per xiular, com un vici mundà encara que no hi hagi necessitat de fer-ho. És el mosaic impossible del paviment trencat i foradat dels carrers, com si hi hagués hagut un bombardeig, en què cada metre quadrat és d'un color, una textura i un material diferents. Són els carrers bruts i polsosos per les quals centenars de motos, rickshaw i cotxes volen obrir-se pas amb una lluita constant per avançar, com si fossin leucòcits d'un torrent sanguini que sembla no anar ni venir d'enlloc: simplement, han estat fabricats per moure's sense parar per aquesta ciutat, embussada a tota hora, intentant desenredar un cabdell invisible.

Una teranyina de cables corre sobre els caps de la multitud, formant un pentagrama anàrquic sobre el cel destenyit per la contaminació. Els edificis de maó de terracota mostren finestres de fusta tallada amb una artesania rica que un dia van ser esplèndides, però que avui llangueixen desmanegades en una decrepitud que se subjecta a si mateixa.

La joia de Katmandú és la plaça Durbar, un conjunt de més de 50 edificis distribuïts en dos espais quadrangulars que resumeix el millor de l'arquitectura dels regnes malla i granota, que durant l'Edat Mitjana van fer d'aquesta ciutat un dels centres de poder i de creació artística més poderosos al sud de l'Himàlaia. La plaça va ser el centre del poder reial fins al segle XIX i alberga edificis tan singulars com el Kumari bahal (el temple de la deessa-nena) o el Hanuman Dhoka, l'antiga residència reial, avui oberta com a atracció turística.

Des de dalt de la torre del palau, Katmandú sembla el fons pla d'un mar dessecat i esquitxat de rocalles de corall plenes de forats, que són les finestres dels edificis. D'entre la capa negra de pols i pol·lució que cobreix aquest vell mar emergeixen com illes tropicals alguns pujols verds, com el del temple de Swayambhunath, coronat pel gran stup blanc, enlluernador al sol de migdia.

No lluny d'allà, a l'atapeït barri de Thamel, on cada metre quadrat dels carrers laberíntics està dedicat als negocis turístics, els turistes de motxilla passegen feliços en el descobriment de l'exotisme d'una ciutat que els seus avis hippies van convertir en una quimera de pau, amor i cànnabis. Però queden ja pocs hippies a Freak Street; van morir o es van fer vells. Els turistes de motxilla d'ara porten telèfon intel·ligent i targeta Visa.

Katmandú és una ciutat inclassificable. Si véns des d'Europa et sembla un tumult insuportable; en canvi, si arribes des de l'Índia, et sembla que has arribat a una ciutat suïssa ordenada. Una ciutat intensa, vibrant, omple de vida per prendre-la a xarrups petits. La porta d'accés a un país fascinant. Però en qualsevol cas, Katmandú esgota, exigeix un esforç titànic per suportar la calor humida i la sobrecàrrega d'estímuls sensorials que a cada segon bombardeja el sistema nerviós del foraster.

Les notícies són encara escasses, per la qual cosa caldrà esperar al fet que les autoritats puguin quantificar finalment els danys per saber com ha afectat aquest últim terratrèmol a una ciutat monumental feta a cop de sacsejades.