El Pau Gasol de la canoa i la soledat de l’esportista d’elit

Un esportista és només el que ell vol ser. I només guanya el que ell vol guanyar. Ho diu Juan José Román. Va ser cuiner abans que frare, en aquest cas palista abans que president de la Federació Espanyola de Piragüisme. Aquest parell de frases les va deixar anar amb relació a la retirada sobtada, la setmana passada, de David Cal. El Pau Gasol de la canoa, tal com el va definir el seu entrenador de tota la vida, Suso Morlán. Cal és l’espanyol que més medalles olímpiques ha aconseguit, cinc, una més que l’extennista Arantxa Sánchez Vicario, el ciclista Joan Llaneras i la nedadora de sincro Andrea Fuentes.

El nano d’Hío, parròquia de Cangas del Morrazo (Pontevedra), ha dit prou. Té 32 anys i havia d’intensificar la seva preparació per tal de competir al Mundial i obtenir la classificació per als Jocs Olímpics. Només queden 500 dies per a la cita de Rio de Janeiro. I a David Cal li sobren 20 quilos i li falta motivació. “No em ve de gust continuar remant. És una qüestió mental. Si el cap no funciona, el cos no funciona. Ni en tenia ganes ni em sentia motivat”, va reconèixer, ras i curt, l’esportista espanyol amb més bon palmarès als Jocs Olímpics.

El preu de l’èxit, de pujar al podi, de guanyar una cursa, va molt més enllà d’allò que l’espectador pot veure o fins i tot sospitar que hi ha rere l’esforç d’un esportista. Quan va pujar per cinquena vegada a un podi olímpic a Londres, Cal va confessar: “Aquesta medalla és la meva gasolina. Són quatre anys, 2.800 hores d’entrenament i 14.000 quilòmetres. I això fa mal”.

Ara, quan tot un sistema gira al seu voltant ‒entrenadors, els components de l’equip amb els quals treballava al Brasil, sistemes de beques i federatius que basaven el seu fulla de ruta en els seus resultats‒, el palista gallec ha estat lúcid i transparent: “El sobrepès no és cap problema perquè ja ho vaig viure en altres cicles olímpics. Per ser a l’elit no hi ha secrets. El secret és treballar i fer bé les coses”.

L’adéu de Cal dóna fe de les dificultats que travessen tots els esportistes d’elit, tots els que assumeixen l’intensíssim treball que implica afrontar fites d’exigència màxima. Mireia Belmonte acaba de fer mil quilòmetres per arribar en bones condicions als campionats d’Espanya que s’han celebrat Màlaga. I després es passarà 71 dies a Sierra Nevada, dormint en cambres isobàriques, matinant per ficar-se a l’aigua a les vuit del matí i fer sessions de força fins al migdia, per tornar a repetir a la tarda i només trencar la rutina esquiant.

El de Mireia Belmonte és només un exemple. Es pot extrapolar a tots els grans esportistes, en especial a aquells que es dediquen a disciplines individuals, fins i tot solitàries, des de Rafa Nadal a la mateixa Mireia Belmonte, passant per Fernando Alonso, Sergio García, Alberto Contador, Marc Márquez i d’altres que, a més, tenen el mèrit d’excel·lir en disciplines menys mediàtiques, com ara Javier Fernández, Carolina Marín, Ona Carbonell, Kilian Jornet, Laia Sanz, Joel González, Javier Gómez Noya, Toni Bou, Iker Martínez i Xabi Fernández, Nani Roma i, també, Saúl Craviotto, doble medallista olímpic i company de selecció de David Cal. Craviotto, que sap més bé que ningú de què va la cosa, conclou: “David és irrepetible, espero que tingui el reconeixement que mereix”.